NO VULL TEIXIR BUFANDES (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia. No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres bloc: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

L’INAUGURADOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, circula majestuós sobre l’asfalt de la carretera. Fa un sol de justícia, d’acord amb l’època de l’any i el concepte de justícia d’alguns mandataris del país.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, es detura a uns cent metres del pont, espai suficient perquè el Ministre d’Inauguracions surti i es posi a caminar enmig de les aclamacions i aplaudiments d’una congregació humana i d’una munió de periodistes. Discurs breu però efectiu, tallada commemorativa de cinta, himne nacional, fotografies, més aclamacions i aplaudiments, i retorn a l’automòbil on l’espera un xofer servicial amb la porta oberta.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, s’allunya pel mateix lloc on havia aparegut, amb el temps just per arribar a la inauguració d’un altre pont, el tercer dels vuit que omplen l’agenda de la jornada del Ministre d’Inauguracions. Darrere seu, els periodistes.

Els dos operaris han quedat sols i comencen a desmuntar els figurants de cartró que han fet de públic i els altaveus que han deixat sonar l’himne, les aclamacions i els aplaudiments. Finalment carreguen el camió i marxen també en la direcció del Ministre, perquè, més enllà del pont, la carretera no continua.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall" (1952), de Luis García Berlanga.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

FANTASMA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Meitat incrèduls meitat horroritzats quedaven tots quan el mantis mascle explicava les seves primeres experiències sexuals.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

L’HORA VIOLETA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El doctor, jove i inexpert, em va comunicar la notícia quequejant, gairebé excusant-se, amb una matusseria que em va commoure. Lluny de descoratjar-me –sempre he estat de natural optimista– vaig decidir consagrar aquells pocs mesos que la ciència mèdica em concedia, a dilapidar la meva fortuna, dominat per un sol pensament: per res del mon permetria que els ganduls dels meus fills s’apropiessin del fruit de tants anys de treball i sacrificis.

Vaig viatjar per mig mon, m’allotjava als hotels més elegants, freqüentava restaurants selectes, i em regalava amb tota mena de capricis i excentricitats. Havent satisfet els anhels propis, vaig orientar el dispendi cap a la filantropia: feia donacions a beneficència que m’agraïen amb ulls incrèduls, als captaires els omplia les butxaques de feixos de bitllets o grapats de joies, subvencionava empreses condemnades a fer fallida i invertia en accions a la baixa. Abocat a una ruïna minuciosa, gaudia d’aquell esplendorós crepuscle vital, i qualsevol excusa era bona per deixar que els diners em fugissin de les mans. I em delectava imaginant l’expressió astorada dels meus fills durant la lectura del testament, quan descobrissin que els deixava deutes, hipoteques, molta roba i poc sabó.

Arruïnat i feliç, poc abans de la data assenyalada, vaig visitar la consulta de l’hospital per a un darrer reconeixement. El doctor jove va rebre’m sacsejant els resultats d’unes analítiques. Els seus llavis dibuixaven un somriure festiu, inequívoc. Aquesta vegada sí que se’m va glaçar la sang.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

La fotografia és de Ferran Cerdans.

BUGADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A última hora de la tarda vaig treure el cap per la finestra i vaig veure la furgoneta allà aturada davant de casa. Jo els anava fent gestos amb la mà, que veiessin que els estava esperant, que aquella era l’adreça que buscaven, però semblava que no em veien o que els feia mandra sortir del vehicle. Al final, els dos nois van reaccionar a la meva crida i amb quatre gambades van travessar el jardí i van passar a dins, a la sala.

–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.

A diferència del personal de l’última vegada, que de tan xerraires es feien enganxosos, aquests no deien ni piu. Ho guaitaven tot amb els ulls ben oberts i es limitaven a dir que sí amb el cap. El senyor Octavi, l’amo, el dia que el vaig telefonar per fer-los venir, em va dir:

–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.

Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

VIA JUDICIAL (Un microrelat de David Valle)

“Molta roba i poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector”, vaig pensar mentre el meu superior -un home rabassut i amb ulleres- em mostrava, dins una habitació llòbrega i mal ventilada, el propòsit de la meva feina: arxivar en solitari les interminables torres de papers polsegosos que s'amuntegaven damunt les taules i dins els armaris. En aquell instant vaig preguntar-me dues coses: si havia valgut la pena estudiar tant per a poder convertir-me en un funcionari de l'Administració de Justícia; i si amb el temps acabaria transformant-me en un ésser monòton i depriment com el que tenia davant. Aliè als meus pensaments, l'home acabà de parlar, s'acomiadà de manera tosca i sortí de l'habitació etzibant un fort cop de porta.

En la solitud, vaig mirar el meu voltant desorientat, perdut entre muntanyes de papers. Vaig començar a mirar una pila propera formada per desenes i desenes de causes per ajusticiar. De seguida em vaig adonar consternat que tot i que visqués tres vides mai podria acabar de tramitar tots els papers que hi havia a l'habitació. Vaig reparar que dins del desgavell de la paperassa hi havia un cert ordre; per això -mogut per una sana curiositat-, vaig començar a investigar des de quan s'havien anat acumulant els informes en aquella habitació. Mentre remenava documents sepultats per la polseguera i els àcars, anava observant sorprès com les dates i la descomposició del paper guanyaven en antigor; però quan veritablement em vaig quedar de pedra, va ser quan vaig trobar uns documents traspaperats, que en cas d'haver sortit a la llum, de ben segur que haguessin evitat que Jesucrist hagués estat crucificat.

Microrelat guanyador del 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu al web "Relats en Català" sota pseudònim dvallegar.

ELOGI DE LA TAPA DEL VÀTER (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Aquella tarda –va indicar la Sra. Cucurull– vam passar per davant d’una botiga d’articles de bany que anunciava, amb lletres de pam, que ho saldaven tot. L’amo es jubilava i ho venia tot a meitat de preu. El meu marit, tan si vols com si no, va comprar una fusta de vàter sòbria, lacada en blanc, que li va agradar molt. La darrera compra de la seva vida –va prosseguir la dona amb els ulls plens de llàgrimes–. Aquell vespre va morir d’un atac de cor fulminant. Pobre Agustí! –es va lamentar amb ràbia–. Ara cada cop que haig d’anar a fer les necessitats em recordo del meu pobre marit. Ves quina ironia més poca-solta, oi?
Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

FILLA (Un microrelat de Maite Crespo)

Entra a casa intentant no fer soroll. Sap que ha de donar senyals de la seva arribada, però necessita tenir uns minuts per a ella sola. Després de barallar-se amb les amigues, se sent fatal. Ara mateix no té ganes de parlar amb ningú. S’escola silenciosament pel passadís, però algun radar ocult la delata.

–Hola, filla! Com ha anat el matí? Què tal per l’institut? Tens gana?

Emet uns quants mots per tallar l’andanada i es refugia dins el lavabo. No suporta aquella dona rodanxona que des que s’aixeca fins que se’n va al llit només pensa en cuinar i fregar, en cosir i planxar, en mantenir la casa neta i en ordre, en complaure el seu marit i la seva filla.

–La seva filla adoptada –diu l’Anna, en veu alta i desafiant, al mirall.

Mentre amb la ment evoca la imatge d’una mare investigadora d’alt nivell que ha de renunciar a la seva criatura per dedicar-se plenament a la ciència (d’allí li ve a ella aquell interès per la química que alegra el cor a la profe de l’insti, és clar) i d’un pare massa sensible, que s’aïlla del món per crear poesia (i per això ella sent aquelles esgarrifances en llegir determinats versos, evidentment), es contempla: sota les celles amples, gairebé sense depilar, ulls rodons i separats de color cafè amarg, nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, llavis molsuts.

–Sóc una filla adoptada –articula lentament– però algun dia, quan faci el descobriment definitiu que salvarà vides, la meva mare em reclamarà i tothom coneixerà el nostre secret.

Els copets a la porta la fan emmudir. Amb les presses, no ha passat la balda, així que res no impedeix que s’obri.

–Estic preparant un plat que t’agradarà...

Mentre parla, la dona treu el cap per la porta. L’Anna observa, sota unes celles primes, depilades fins gairebé desaparèixer, un ulls rodons i separats de color cafè ensucrat, un nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, uns llavis molsuts que somriuen.

–Què bé. De seguida surto, mama.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. L'il·lustra l'obra "Mare i filla" de Paul Gauguin, 1890.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.

DESIG (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El nostre matrimoni no anava bé i vam viatjar a Turquia amb l’esperança de redreçar la situació. En un mercat de la Capadòcia, la Laura va encapritxar-se amb una llàntia a la qual el propietari del negoci –per justificar el seu preu desorbitat– atribuïa propietats màgiques. Vaig comprar-la a desgrat, però pensant que potser aquell seria el primer pas per bastir la reconciliació definitiva.

A la nit, mentre em rentava les dents, vaig espiar la imatge de la Laura reflectida al mirall. Ajaguda al llit, fregava la llàntia amb les mans, amanyagant-la d’una manera gairebé lasciva. Jo glopejava aigua quan va sobtar-me un espetec: la llàntia havia ejaculat un núvol violaci que, adoptant una forma vagament humana, surava en l’aire lligat encara al broc per un cordó umbilical de fum.

L’últim que vaig veure va ser la Laura conversant amb aquella presència difusa. Mai no sabré quins van ser els altres dos desitjos.

Microrelat inclòs a “Vint-i-dos microrelats de desamor” (VI Premi de Narrativa Sant Narcís, 2011). El dibuix és de la M. Jesús Royo.

POSSIBLE NOTA DE JUSTIFICACIÓ (Un microrelat de Maria Cirera)

Carinyet, no és el que sembla, res no és el que sembla. Avui anava molt de bòlit, molt, com sempre, bé, ja saps que tinc un cervell generós, però tan mal aprofitat… Les presses han començat a jugar-me males passades. Tot ha començat quan m’he adonat que havia rentat els plats amb el suavitzant de la roba. A partir d’aquí… quina confusió! Volia abaixar el volum de la microcadena amb el telèfon mentre intentava trucar amb el comandament de l’aire condicionat. M’he rentat les dents amb el raspall del lavabo i m’he ensabonat el cabell amb el detergent. Per fregar he utilitzat oli d’oliva sabor-intenso i he untat les torrades amb pasta de dents. En ple atac d’histèria m’he mocat amb el drap de la cuina mentre netejava el marbre amb un kleenex saturat. És per això que quan ha entrat el veí del segon tercera no m’he adonat que no eres tu fins que ja el tenia a mig empassar. I això que ja m’ho semblava, ja, que alguna cosa no acabava d’encaixar… Ja ho veus, carinyet, les coses no són el que semblen i no es pot anar amb presses. Recorda que avui et toca anar a buscar la nena a tu.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

ELS SALVAVIDES (Un microrelat de Maurici Capdet)

El cap de recursos humans va aterrar a l’Àfrica amb la missió de contractar milers de treballadors com a provadors d’armilles antibales.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes són publicats a El blog d'en Maurici

NANOCONTE D’AMOR CANSAT (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Quan entra el seu marit per la porta, desitjaria equivocar-se, no endevinar on deixarà la cartera, quina gracieta dirà. Prem l’índex amb força contra el vidre gelat del got, com si fos un gatell.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).