L’HORA VIOLETA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El doctor, jove i inexpert, em va comunicar la notícia quequejant, gairebé excusant-se, amb una matusseria que em va commoure. Lluny de descoratjar-me –sempre he estat de natural optimista– vaig decidir consagrar aquells pocs mesos que la ciència mèdica em concedia, a dilapidar la meva fortuna, dominat per un sol pensament: per res del mon permetria que els ganduls dels meus fills s’apropiessin del fruit de tants anys de treball i sacrificis.

Vaig viatjar per mig mon, m’allotjava als hotels més elegants, freqüentava restaurants selectes, i em regalava amb tota mena de capricis i excentricitats. Havent satisfet els anhels propis, vaig orientar el dispendi cap a la filantropia: feia donacions a beneficència que m’agraïen amb ulls incrèduls, als captaires els omplia les butxaques de feixos de bitllets o grapats de joies, subvencionava empreses condemnades a fer fallida i invertia en accions a la baixa. Abocat a una ruïna minuciosa, gaudia d’aquell esplendorós crepuscle vital, i qualsevol excusa era bona per deixar que els diners em fugissin de les mans. I em delectava imaginant l’expressió astorada dels meus fills durant la lectura del testament, quan descobrissin que els deixava deutes, hipoteques, molta roba i poc sabó.

Arruïnat i feliç, poc abans de la data assenyalada, vaig visitar la consulta de l’hospital per a un darrer reconeixement. El doctor jove va rebre’m sacsejant els resultats d’unes analítiques. Els seus llavis dibuixaven un somriure festiu, inequívoc. Aquesta vegada sí que se’m va glaçar la sang.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

La fotografia és de Ferran Cerdans.