A última hora de la tarda vaig treure el cap per la finestra i vaig veure la furgoneta allà aturada davant de casa. Jo els anava fent gestos amb la mà, que veiessin que els estava esperant, que aquella era l’adreça que buscaven, però semblava que no em veien o que els feia mandra sortir del vehicle. Al final, els dos nois van reaccionar a la meva crida i amb quatre gambades van travessar el jardí i van passar a dins, a la sala.
–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.
–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.
A diferència del personal de l’última vegada, que de tan xerraires es feien enganxosos, aquests no deien ni piu. Ho guaitaven tot amb els ulls ben oberts i es limitaven a dir que sí amb el cap. El senyor Octavi, l’amo, el dia que el vaig telefonar per fer-los venir, em va dir:
–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.
Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.
–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.
Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.
Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada