divendres, 17 de juny de 2011

FILLA (Un microrelat de Maite Crespo)

Entra a casa intentant no fer soroll. Sap que ha de donar senyals de la seva arribada, però necessita tenir uns minuts per a ella sola. Després de barallar-se amb les amigues, se sent fatal. Ara mateix no té ganes de parlar amb ningú. S’escola silenciosament pel passadís, però algun radar ocult la delata.

–Hola, filla! Com ha anat el matí? Què tal per l’institut? Tens gana?

Emet uns quants mots per tallar l’andanada i es refugia dins el lavabo. No suporta aquella dona rodanxona que des que s’aixeca fins que se’n va al llit només pensa en cuinar i fregar, en cosir i planxar, en mantenir la casa neta i en ordre, en complaure el seu marit i la seva filla.

–La seva filla adoptada –diu l’Anna, en veu alta i desafiant, al mirall.

Mentre amb la ment evoca la imatge d’una mare investigadora d’alt nivell que ha de renunciar a la seva criatura per dedicar-se plenament a la ciència (d’allí li ve a ella aquell interès per la química que alegra el cor a la profe de l’insti, és clar) i d’un pare massa sensible, que s’aïlla del món per crear poesia (i per això ella sent aquelles esgarrifances en llegir determinats versos, evidentment), es contempla: sota les celles amples, gairebé sense depilar, ulls rodons i separats de color cafè amarg, nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, llavis molsuts.

–Sóc una filla adoptada –articula lentament– però algun dia, quan faci el descobriment definitiu que salvarà vides, la meva mare em reclamarà i tothom coneixerà el nostre secret.

Els copets a la porta la fan emmudir. Amb les presses, no ha passat la balda, així que res no impedeix que s’obri.

–Estic preparant un plat que t’agradarà...

Mentre parla, la dona treu el cap per la porta. L’Anna observa, sota unes celles primes, depilades fins gairebé desaparèixer, un ulls rodons i separats de color cafè ensucrat, un nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, uns llavis molsuts que somriuen.

–Què bé. De seguida surto, mama.


Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. L'il·lustra l'obra "Mare i filla" de Paul Gauguin, 1890.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada