BRIDGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó: el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre: els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen.

Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi… Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya… I del servei, què se’n farà del servei? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.

La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa” (http://blocs.mesvilaweb.cat/jmsansalvador).

LA TRANSFORMACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan, un matí, en Roger G. va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un ésser monstruós. El primer impuls va ser devorar la seva dona: després d’una vida de deseganys i baralles no convenia desaprofitar les urpes que sobresortien de les puntes dels seus dits, ni aquells ullals esmoladíssims que esquinçaven la carn amb l’eficiència del ganivet d’un carnisser. De la dona només en van quedar els ossos més resistents i un bassal d’un vermell fosc que l’estora amb prou feines podia absorbir. Per postres no va poder-se estar d’empassar-se el ridícul caniche blanc, una mascota que sempre l’havia fastiguejat.

Encara amb la cua de la bèstia a mig mastegar, va sortir a visitar la veïna del replà per aclarir vells litigis. Si va trucar el timbre va ser per la convicció que no s’han de perdre les maneres, fins i tot sota l’aparença de monstre. Però pel moviment furtiu de l’espiell va endevinar que no li obririen la porta, així que va haver d’esbotzar-la. La dona duia els cabells atapeïts de rulós i clips. Que proferís uns esgarips eixordadors només va esperonar-lo a complir la feina amb més eficàcia. Havia pensat d’entaforar el cos xemeneia amunt, seguint l’exemple il·lustre d’un clàssic de la literatura, però no se’n va sortir. A la planta baixa, d’una queixalada es va endur la caròtida de la portera malcarada: ja no l’importunaria més amb queixes i renecs!

No sense dificultat, va encabir-se dins del cotxe. De camí a l’oficina va decidir que aquell seria un dia inoblidable: s’encararia amb el director de vendes i li faria pagar les humiliacions i escarnis de tants anys. Es veia arrencant-li el cap i donant-hi puntades de peu. Però abans potser es desempallegaria del conserge impertinent i d’algun dels companys fatxendes.

Va arribar al despatx puntual, com cada matí. Acabava de connectar l’ordinador quan la seva secretària li va passar una trucada: “És la seva esposa, senyor R.”.

Microrelat guanyador del 4rt Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2010)

INFANTICIDI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Escombrant els encenalls escampats pel terra, li sembla sentir una veu que li parla a l’esquena. Es gira però no veu a ningú, és tot sol. “Em faig vell”, pensa. Està cansat, ha estat una tarda de molta feina. Els clients venen cada dia amb més exigències i presses. Potser hauria de començar a pensar en la jubilació.

Mentre desa les eines –és meticulós, li agrada mantenir el taller polit– torna a sobtar-lo el xiuxiueig. Prové del racó on hi amuntega la llenya. Encara amb un ribot a la mà s’hi acosta, i arrufant el nas –per evitar que rellisquin les ulleres– observa els troncs amb deteniment. No hi ha ningú, és clar: ¿per què voldria algú amagar-se en aquell lloc?

Va endreçant-ho tot amb molta parsimònia, el reuma li ha fet perdre agilitat. Encara creu tornar a sentir la veueta que el crida –un lament agut, insistent– però ja no en fa cabal. Aquell és l’hivern més fred que recorda, i abans de marxar omple un cabàs amb tions. Al vespre, quan els llenci a la llar de foc, no sentirà els crits d’auxili: Geppetto cada dia és més dur d’oïda.

Microrelat inclòs al recull inèdit "Catàleg de monstres".

LA RECLAMACIÓ (Un microrelat de Mireia Rocher)

Senyors,
Sóc una fervent admiradora dels seus productes cosmètics. Confio en la marca des de fa anys i segueixo atentament les novetats “per la bellesa de la dona madura i preocupada pel seu aspecte”, tal i com anuncien.

M’adreço a vostès per constatar l’eficàcia de la nova crema facial “AZK”. N’estic fascinada! El virtuosisme científic de l’emulsió i la delicadesa de l’aplicador fan que cada aposició sigui un plaer impagable.

Desenroscant el pot, la dolça fragància de camèlies em transporta a jardins laberíntics, corredisses enrojolades i petons prohibits. Després? Obro els ulls, i trobo l’aplicador, que sobresurt tímid del llit de l’emulsió. Meravellada, l’extrec i l’utilitzo per estendre delicadament la crema pel rostre, dibuixant petites rodones a les galtes, pinzellades laterals pels ulls i copets seductors a la barbeta. L’estri arriba a cada racó de la cara, el seu tacte és una carícia i la seva fermesa pren la mesura justa de crema. No ho hauria fet millor. Exacte, mai m’ho he fet tan bé. Els resultats han estat espectaculars en pocs dies: les arrugues del contorn d’ulls han desaparegut, les línies d’expressió s’han minimitzat i les taques s’han fos.

Cap altre producte cosmètic havia resultat ser miraculós fins que vaig comprar el primer “AZK”. No exagero: els bons resultats es deuen a l’aplicador immers en la crema que, com el Déu de la Sixtina, m’entrega la vida i la bellesa que sempre he desitjat.

Abans d’ahir vaig acabar l’envàs. Al comprar-ne un de nou, inexplicablement no contenia l’aplicador! He remenat la crema buscant-lo però no n’hi ha cap. Ni un de petit! És per això que els reclamo que me n’enviïn un el més aviat possible a l’adreça indicada al sobre. A poder ser, un dit índex, igual que el del primer envàs.

Atentament,
T
Microrelat guanyador del II Premi de Microrelats “La Nau” organitzat per Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2010). La il·lustració que acompanya el microrelat és de Laura Aubert(http://lauraaubert.com).

Mireia Rocher (St. Vicenç dels Horts,1978). Podria dir que sóc moltes coses, però si parlem en termes acadèmics i professionals, diré que sóc Llicenciada en Filologia Francesa (UAB) i Tècnica Superior en Gràfica Publicitària (Escola Llotja, Barcelona). Aparentment allunyats l’un de l’altre, aquests estudis tenen punts en comú que m’identifiquen: sóc amant de la paraula, les lletres i, per extensió, en el disseny gràfic, de la tipografia i la comunicació. Per mi, doncs, cada paraula ha d’anar al lloc pertinent i amb la forma adequada al context i a l’objectiu. Escric contes quan una història volta pel cap demanant ser vestida i passejada. Així doncs, de mica en mica vaig buidant l'armari i vestint paraules nues.

GRAFÒMAN (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Hi ha un home assegut a una taula que escriu amb un bolígraf en un full. L’home seu rígid, aparentment concentrat en el que escriu amb la mà dreta. A la taula a tocar de la mà esquerra de l’home que escriu hi ha un revòlver. L’home escriu i escriu, rígid, apressat, molt concentrat.

L’home que seu a taula i que escriu apressat amb un posat rígid en un full, de sobte s’atura. Es mira el full i la mà dreta amb el bolígraf i després la mà esquerra i el revòlver que reposen damunt la taula.

L’home torna a escriure, encara més apressat. I mentre escriu agafa amb la mà esquerra el revòlver i amb un moviment lent i premeditat el puja cap a la templa. Quan el canó fred i metàl•lic toca la pell de la templa l’home, que encara escriu, tremola. L’home amb la mà esquerra armada amb un revòlver que li apunta a la templa segueix escrivint amb la mà dreta armada d’un bolígraf que apunta al full ara gairebé ple de paraules. I mentre escriu l’home acarona suaument el gallet amb el dit índex de la mà que aguanta el revòlver. L’home encara escriu amb la mà dreta al full quan l’índex esquerre prem fermament el...

Microrelat inclòs al recull “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té.

LA ROSA D’ALEXANDRIA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Un matí, la millor rosa de palau va aparèixer brutalment trossejada –va explicar el Príncep als seus convidats–. De seguida vaig ordenar que busquessin el culpable. L’endemà mateix, em van presentar un jove inquiet com a responsable de l’atemptat.

–Ho has fet tu? –li vaig preguntar.

–Senyor, ho he fet jo –em va contestar el jove–. Volia saber si la meva enamorada encara m’estimava, i vaig anar desfullant la rosa amb aquesta intenció.

–I què et va predir, la rosa? –vaig demanar-li, intrigat.

–Que ella m’estimava, Senyor –va replicar-me, somrient.

–Deslligueu-lo! Només l’amor pot vèncer la rosa –vaig dir-li en to solemne–. Ets lliure!


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i Versions profanes. I dos llibres de teatre Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà).

A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU (Un microrelat de Joan Pinyol)

Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona estona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.

Microrelat inclòs al recull "Glops" (Petròpolis, 2009).

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

EN BLANC I NEGRE (Un microrelat de M. Jesús Royo)

Vaig començar per casualitat tot fent fotografies d’ulls en un període de la meva vida d’estudiant. Al principi maldava per trobar l’enquadrament apropiat o bé per captar les emocions amb la resta de faccions. Ara he reduït l’espai, emmarcant-los en un únic paisatge possible: la pell i les clivelles que conformen l’expressió; i uns arbres que fan ombra: les celles. En tinc un àlbum ple, ja puc dir que en faig col·lecció. El que més m’ha sobtat al llarg d’aquests anys, ha estat la docilitat de les persones a deixar-se retratar aquest petit fragment del seu rostre. “Els ulls?”, preguntaven tot fent un somriure burleta. “Sí”, els deia jo, “no pensis en la càmera!” en un intent de vèncer la seva resistència…, ningú fins ara s’hi ha oposat. M’he convertit en una col·leccionista compulsiva de mirades.

Mentre giro els fulls d’aquest àlbum, recordo els moments i els noms (sempre el demano, potser en un intent de donar-hi una dimensió real, un to humà)..., en Joan..., sí… aquests, Joan es deia, va ser el primer. Em va commoure intensament: me’l mirava des de la barra d’un bar sense que ell se n’adonés. Intentava desxifrar els motius del dolor que regalimaven les seves ninetes… Els ulls li brillaven d’una manera esfereïdora, un clam silenciós se’n desprenia. Tenia tota la pinta de beure més que un clot d’arena. De sobte les nostres mirades es van creuar, vaig sentir un fibló potent que em travessava les entranyes i en aquell moment ho vaig decidir. Mentre ell xerrava amb el cambrer, vaig treure la càmera buscant l’angle perfecte. Volia captar aquella mirada fosca i tèrbola… sense color.

Sí, recordo en Joan… ara sóc com l’Indiana Jones a la recerca del Sant Graal, o com un “voyeur” en una platja nudista. Cerco l’essència d’uns ulls perduts, recreant-los en un instant d’eternitat.
La imatge que acompanya el conte és el fotogravat “Ulls anònims” de la mateixa M. Jesús Royo.
M. Jesús Royo (Manresa,1958). La seva aficció a l’escriptura es va iniciar paralel·lament al descobriment del web relatsencatalà. Construint i enderrocant paraules es va trobar atrapada en una teranyina sense fi. En realitat només es considera una aprenent de les lletres. La seva gran passió és la il·lustració i el gravat artístic. Actualment treballa de dissenyadora gràfica.

EL TEMPS CIRCULAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Vaig sortir d’excursió amb una motxilla a l’esquena i en tornar, l’endemà, en lloc de la meva ciutat vaig trobar-me en un poble d’il·luminació somorta, amb carrers polsegosos, sense asfaltar, cases baixes i gent desconeguda. Durant els primers dies vaig creure que vivia un somni angoixós, del qual aviat despertaria; lamentava la pèrdua dels familiars, de la meva promesa, dels amics. Però mentre la revelació del malson no arribava, em vaig instal·lar en una pensió regentada per una parella encantadora. Tenien una filla amb la qual aviat vaig intimar. Vam casar-nos, i un any després naixia un nen. Amb el temps, la semblança amb el meu fill va accentuar-se –era el reflex fidel de la meva imatge adolescent–, i també vaig anar reconeixent en aquell poble –que s’expandia i es renovava– la ciutat on jo havia viscut la joventut.

Aquest matí el meu fill ha sortit d’excursió amb una motxilla a l’esquena. L’he abraçat: sé que no el tornaré a veure.

Microrelat finalista del VIII Certamen Internacional de Microconte Fantàstic miNatura 2010

SE LI’N VA EL CAP (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

L'àvia sempre diu que se li'n va el cap. Però quan diu que se li'n va el cap, vol dir que se li'n va la memòria. No recorda on deixa les coses, i s'atabala. I com que la veig amoinada quan li passa això, li he fet un pentinat especial, amb pega que em sobra del cole i bastanta laca, perquè sempre ho tingui tot a mà.

Com que li he fet jo, aquest pentinat, ella es posa tota contenta, i em diu que no pateixi, que de les coses més importants, de les persones que més estima com jo, mai se n'oblida.

Microrelat escrit per a participar en una iniciativa del bloc "Xim xim d'historietes" (http://ximximhistories.blogspot.com/)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

PRESSES MORTALS (Un microrelat de Joan Pinyol)

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista, el parell de peixets amb què la seva germana volia obsequiar-lo pel seu aniversari.

Microrelat guanyador del II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia (2004) i inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol Colom (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’Ensenyament Secundari i li deu molt a Pere Calders, tant que dubta que mai li pugui arribar a tornar. Els deu anys en què van mantenir una relació epistolar (1984-1994) van servir-li per engrescar-lo a fer-se un raconet dins l’univers de la narrativa catalana i a descobrir que el gènere dels microcontes l’apassiona de debò. D’aquí ve que dels onze llibres que ha publicat fins al moment, tres siguin compilacions de microcontes: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Aquests reculls a banda, ha guanyat altres premis amb microcontes com “Presses mortals”, “Estar a l'alçada” i “Mirades” i ha elaborat diferents estudis sobre el gènere que han estat publicats en revistes culturals com Diónysos o Quadern. També imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

L’ALTRA VIDA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Després de l’accident, vaig patir amnèsia. Em van donar un nom. Van presentar-me la meva dona i la meva filla. Convivíem en un pis modest. Passàvem estretors econòmiques, però érem feliços.

Amb els anys vaig començar a recordar. Vaig recordar la meva família veritable i la meva casa, als afores de la ciutat: un xalet amb piscina envoltat de jardí.

Una tarda vaig arribar-m’hi. A través de la tanca, veia que prenien el sol: ella, amb els cabells més grisos, i la nena, ja adolescent. I em vaig veure emergir de l’aigua, bronzejat, atlètic, i assecar-me vigorosament amb una tovallola abans d’ajeure’m sobre una gandula, amb un còctel en una mà.