Després de mesos
de sequera, ara feia hores que plovia sense parar. Jo m’ho mirava a través del
vidre de la finestra i imaginava l’aigua penetrant terra avall, i les arrels
absorbint-la amb desfici. Quan me n’he cansat, he tornat a seure a la butaca al
costat de la llar i m’he embadalit amb l’anar fent de les flames i les brases.
Un cop que he mirat per comprovar si encara plovia, m’he adonat que havia
deixat la marca del baf del meu alè al vidre de la finestra. M’he aixecat per eixugar-la
i ha sigut llavors que he vist el desconegut.
Duia les sabates i
els baixos dels pantalons empastifats de fang. Anava tot xop, amb el cap cot i
el posat cansat i resignat. Ha degut notar que l’observava perquè quan ha estat
davant de casa s’ha aturat, ha dirigit la vista cap a la finestra on jo estava
i s’ha quedat fitant-me a través de la cortina d’aigua que li rajava del front.
No sé quant temps
hem estat mirant-nos. Finalment ha abaixat de nou el cap i s’ha allunyat. Jo he
eixugat la marca de baf amb la màniga del jersei i he tornat a seure a la meva
còmoda butaca al costar de la llar.
Josep Casals Arbós (Prades, 1950)
és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat
publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".
Precisa i preciosa descripció d’uns instants. El vidre separa dos mons. Un a la intempèrie, amb pluja i fang. I l’altre, la llar seca i calentona, amb una llar de foc i una còmoda butaca. La visió de l’home sota la pluja encara dona més valor i fa més agradable l’estança des de la qual el protagonista mira a fora. Jo m’he sentit a dins la casa també, arraulida davant el foc, escoltant la pluja, sabent-me afortunada de no ser el pobre estrany que no te més remei que caminar sota la pluja.
ResponEliminaM’encanta, Josep. A veure si en poses algun a RC.