Primer, van deixar de fer l’amor. Sense cap motiu.
Simplement van anar espaiant les relacions fins que van desaparèixer. No en van
parlar mai, si més no amb paraules, però l’actitud, els gests, denotaven que a
tots dos ja els estava bé.
Després, van començar a evitar-se, sense fer cap
escena, tan sols modificant els horaris dels àpats i els hàbits generals
d’utilització de la casa. No mostraven cap mena de ressentiment, tan sols una
creixent i somorta indiferència.
Com a conseqüència inevitable, van deixar de
parlar-se, ja que no n’hi havia cap necessitat. Alguna nota a la nevera era
suficient. I així, a còpia de no veure’s, de no comunicar-se, en van convertir
en dos autèntics desconeguts.
Fins que un matí van coincidir a la cuina a l’hora
d’esmorzar. Es van quedar plantats l’un davant de l’altra i es van ullar de fit
a fit, com cercant a la memòria de què els sonava aquell rostre vagament
familiar.
Un d’ells, no importa qui, va deixar anar un hola
amable i l’altre va preparar cafè. Entre frases cada cop més còmplices es va
escolar el matí mentre les ombres del sol marcaven les hores. Al migdia, com si
fos allò més natural, es van donar la mà i van pujar escales amunt.
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor
en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació
dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats
curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des
de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls
col·lectius. El seu llibre Relacions molt
relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea
2013. El seu últim recull és Set pecats
(Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada