La Roser està cansada de tantes hores com porta aplegant
gavells, cada vegada fa més calor i la criatura que duu lligada a l’esquena
comença a ploriquejar. S’asseu allà mateix, sobre els rostolls, afluixa el
mocador i s’acosta el nadó; encara no ha acabat de descordar-se els botons de
la brusa que aquest se li llença al pit amb avidesa.
En època de sega no es fan distincions: petits i grans,
joves i vells, homes i dones, mai hi ha prou mans per treballar. Un canvi de
temps, un cap de broma inesperat, podria fer caure les espigues i el gra abans
d’hora i malmetre la tan esperada collita. Cal sortir de casa així que clareja
per tenir el tros ben avançat abans el sol no sigui a dalt de tot: segar, fer
gavells, lligar les garbes, amuntegar-les... si pot ser de cara a migdia per
tal que s’eixuguin bé. Hom s’atura just per a fer un mos i beure un glop del
càntir de terrissa negra que suant manté la frescor de l’aigua o, millor
encara, un rajolí del porró encistellat i envoltat de palla, tan voluminós que
calen les dues mans per alçar-lo.
La Roser eixuga amb el revés de la màniga les gotetes de llet que regalimen per les galtes rosades del menut. Un tros més enllà, una altra jove mare també ha deixat un moment la feina per alletar el seu nadó; per l’escot treu un pit pansit i espremut al que la criatura s’aferra per, al cap d’uns instants, rebutjar-lo amb plors cada vegada més intensos. Fent ziga-zagues per esquivar garberes i segadors, amb el petit mamant encara mig endormiscat, la Roser se’ls hi apropa. Mira la noia als ulls i s’asseu al seu costat, aquesta, acotant el cap, li lliura la criatura qui, sense compliments, prem el mugró entre la llengua i la geniva i ajusta els llavis al voltant de l’arèola. Els infants compassen els seus xuclets als cops de volant dels segadors, un saltamartí es passeja per les faldilles polsoses de les dues dones.
Tothom està massa enfeinat per fer-los cas.
E.
Viladoms neix, literàriament parlant, l'estiu del 1989 amb una sèrie de contes
sobre el cicle de l'any per al suplement Guilleries del setmanari
osonenc La Marxa de Catalunya. No torna a publicar ficció fins a l'estiu
del 2012 amb un microrelat per al concurs Històries a cel ras organitzat
pel Museu d'Història de Catalunya. Des d'aleshores participa regularment en
certamens literaris i en concursos de contes i de microrelats, ha quedat
finalista, ha guanyat alguns premis, les seves històries han estat radiades i,
també, publicades en volums col·lectius i a la xarxa. Forma part dels grups
lletraferits Tarats pels Relats i Entintats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada