Ja fa un any que vas patir
l’ictus. Per sort, si més no això diuen tots, te’n vas sortir. Després d’hores,
dies, mesos, de dolorosos exercicis has recuperat la parla, pots caminar, amb
dificultat, i has aconseguit una mínima autonomia. Un ictus que, per si no fos
prou desgràcia, et va afectar la part dreta. A tu, que depenies per complet
d’aquesta meitat del teu cos. La cama esquerra només servia per caminar mentre
la dreta saltava i grimpava. La mà esquerra col·laborava en les tasques més
senzilles i contemplava com la mà dreta executava amb vitalitat i destresa tota
mena d’operacions.
Però ara la mà esquerra ha après
a rentar-te la cara, a raspallar-te les dents, a ensabonar-te el cos, a
peixar-te a la boca mentre la mà dreta resta immòbil formant un angle
impossible al final d’un braç inservible. La cama esquerra ha agafat la força i
la seguretat necessàries per moure’s amb energia i constància, arrossegant al
seu costat una cama prima i inert, acabada en un peu contrafet, talment com una
peülla.
Un matí agafes un llapis
disposada a provar de fer uns mots encreuats. La sorpresa és immediata. Potser
la cal·ligrafia no resulta elegant i impecable, però situes les lletres en les
caselles amb un traç clar i segur. Llavors, agafes un paper i no et pots creure
els moviments àgils i destres que executa la mà esquerra, que s’ha convertit de
cop i volta en una papallona que voleteja lleugera i agraciada. Al seu costat,
la mà dreta es mostra com una larva feixuga i matussera, arronsada al costat
del cos. Quines ironies de la vida, haver de passar per tot això perquè es
manifesti una part de tu totalment desconeguda.
Tanmateix, el costat dret està
ferit, però no mort. Humiliat, però no vençut. I no pensa tolerar aquesta
situació. En un capil·lar del dit petit de la mà dreta ja té enllestit un
coàgul que es deixarà anar i viatjarà pel torrent sanguini fins arribar a una
artèria cerebral. El segon ictus serà afortunadament definitiu i posarà fi a
aquesta ignomínia.
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor
en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació
dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats
curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des
de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls
col·lectius. El seu llibre Relacions molt
relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea
2013. El seu últim recull és Set pecats
(Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada