Quan vaig arribar a l'ambulatori, vaig constatar que no
havia escollit un bon dia per trencar-me el cap. De la porta d'entrada, penjava
un paper que anunciava que, per culpa de les retallades derivades de la crisi,
s'havia suprimit el servei d'urgències i ambulàncies del poble.
Vaig tornar al cotxe renegant, inspeccionant pel mirall
interior la meva testa sanguinolenta i esberlada per la meitat. Em vaig tapar
amb els cabells l'anguniosa blancor del crani; vaig engegar el cotxe i vaig
conduir més de mitja hora fins a l'hospital de la capital.
«Ho sento molt, però haurà d'esperar. Hi ha casos més urgents que el seu»,
m'indicà una infermera acompanyant-me a una sala d'espera repleta de gent. No
vaig protestar quan vaig veure entrar a la consulta: a una dona amb un ganivet
clavat al pit, a un home que duia el seu cap sota el braç o a una embarassada
de quintigèmins. «Si ha aguantat pacientment un home sense cap, com no haig de
fer-ho jo que tan sols el tinc trencat?», em vaig preguntar. Fou una llàstima,
que després d'esperar cinc hores, morís quan la infermera em cridava per entrar
a la consulta.
David Valle García. Nascut a
Blanes (1977) i resident a Maçanet de la Selva. És Llicenciat en Geologia. Ha
guanyat diversos premis literaris com l'Ateneu Domingo Fins de Montcada i
Reixac, el de Narrativa Curta de Santa Coloma de Farners o en dues ocasions el
de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, entre d'altres. És
autor del llibre de relats Viure
(Lulu, 2012). Enguany, ha publicat la seva primera novel·la: Sota el signe de la lluna jueva
(TerraIgnota, 2018), ambientada a la ciutat de Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada