divendres, 13 de juliol de 2018

ILLA (Un microrelat de Júlia Bacardit)


Els gats saben on cau el paradís. Fan vida en terres empedrats i festegen en teulades tranquil·les. Sempre entre el gric gric dels grills i a l’ombra de buguenvíl·lies, allà on l’humà hi és però es comporta bé i no molesta gaire. Les aigües són tèbies al mar d’Icària, hi ha punts on gairebé entren en ebullició. Damunt la superfície de les roques submergides s’hi veuen petites bombolles d’aire, com les de les olles damunt dels fogons encesos. Pedres cobertes de verdet estan col·locades en bona disposició perquè els humans s’hi estirin i no vulguin desvetllar-se mai. Però és una mentida: menys de mitja hora de remull cura els ossos i la sang, però més de mitja hora al dia és nociva perquè la radioactivitat afecta els òrgans. Una trampa més de la naturalesa.

Parets blanques i llums de fanal. Les figueres són les reines silvestres de l’illa i la flaire dels seus fruits es concentra en alguns trams estrets d’escales. Els camins que recorren la costa són pedregosos, les motos trontollen damunt la sorra i el desordre calcari, i ho fan ara igual que ho feien fa quaranta anys, quan en Nico que ara en té més de seixanta portava la seva amiga de poble i de família a veure el seu marit, que vivia sol al far que hi ha a la punta Nord de l’illa. Cada diumenge al migdia Nico i amiga viatjaven fins al far, ell la deixava amb el marit i mentre marit i muller festejaven el Nico es banyava i feia tres hores de temps a la taverna. A les set picava la porta i ella ja l’esperava per tornar a Agios Kyrikós, asseguda amb la bossa damunt les cames. Un diumenge cada deu mesos, entre les tres i les set de la tarda, marit i muller feien una criatura nova. Fins a arribar a catorze.

Però a partir del setè fill ella ja no sentia l’anar i venir del seu home dins d’ella.

—La moto, Nico.

—Què?

—Para la moto.

Rec-rec-rec.

—Què puc fer per sentir-lo? Vull que baixis de la moto i que m’ensenyis a fer aquella posició que em vas dir l’altre dia.

Silenci eixordador, immensitat d’onades tranquil·les i de fons les illes Formni, sempre presents però difuminades per vuit milles. Un home jove i una dona que ho és menys, i el jove es posa a quatre grapes i pregunta: «Vols que t’ho ensenyi amb roba o sense?».

—Amb roba! Vaig a veure el meu marit i he d’arribar eixuta!

Aquesta dona dels catorze fills encara és viva i ha fet 117 anys. La longevitat és una de les peculiaritats de l’illa.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada