dissabte, 23 de gener de 2016

SICO (Un microrelat de Frederic Blanco)

L'Alfons anava amb un ganivet clavat a l'esquena. Un ganivet de cuina amb mànec de pasta esgrogueïda i clivellada. El metge de capçalera li va dir que com que la ferida era neta i seca, que millor deixar-ho com estava, que ja cauria sol, que temps i paciència.

La Cari, la seva muller, mirant de posar-hi dignitat, va fer substituir les plaques ronyoses del mànec per unes de cirerer massís, tot i que havia estat dubtant entre unes de freixe més fosques i unes altres d'olivera precioses. Després, diligent ella, es va clavar a cosir traus a totes les camises, jerseis i jaquetes de l'Alfons per poder-hi enfilar el mànec.

Des que va patir la incisió no hi va haver dia –ves quina cosa– que l’Alfons no clavés la vista en algun vianant que també anava amb ganivet de cuina encaixat a l'esquena.

A l'insti de Cornellà, els seus alumnes van creure que això que el professor Alfons celebrés halloween pels volts de St Jordi era indicatiu que repapiejava. El van començar a anomenar El Psicosis –així, en castellà– però com que era llarg de dir li van acabar clavant El Sico.

Els fills, també adolescents, no va semblar que li donessin massa importància perquè no el veien patir massa. El gran se'n fotia. Però es van enfadar amb la mama en saber que havia estat ella la qui havia clavat el ganivet al papa. La Cari sempre explicava que havia sigut així... sense saber massa com, tot d'una es va trobar engrapant el mànec d'un ganivet inserit a l'esquena del seu home. Horroritzada el va deixar anar com si s'hagués enrampat. Es va disculpar, li va preguntar si s'havia fet mal i es va sentir molt culpable. 

Denunciar-la? A ell en cap moment li va passar pel cap; de fet li havia clavat sense malícia, hauria estat un trasbals pels nens i, pobra dona, prou pena tenia de carregar amb totes aquelles culpabilitats.

En poc temps la Cari va deixar l'Alfons. No podia suportar veure'l a casa dia rere dia amb tot allò clavat. Se sentia fatal.

Pobre Sico, això sí que li va doldre de veritat.


Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada