Va començar amb les ungles. Per no perdre'n cap, quan
se les tallava deixava que caiguessin sobre un drap. En acabar, les desava en
una capseta de fusta. La grandesa d'un geni, sentenciava, es manifesta en cada
partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les
escombraries! (i no podia menystenir el valor pòstum que els anys atorgarien a
les engrunes físiques del millor pintor del moment).
Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells
que li tallava. L'home, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin
valuosíssims encenalls d'or. Quan s'afaitava, amb l'ajuda d'un colador havia de
destriar els pèls de la barba de la barreja d'escuma i aigua: era laboriós,
però sabia que el temps recompensaria aquella feina ingrata. S'obligava a estar
sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava
amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un
esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat, i també el barb sec, la
caspa que guspirejava damunt les espatlles, l'ambrosia daurada de les orelles.
Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la.
Tanta veneració pels seus fluids va conduir-lo a deixar de practicar el sexe
per no haver de desprendre's del tresor que niava en els seus testicles. Tampoc
no va permetre que mai li extraguessin una gota de sang.
Al seu estudi, l'amuntegament de quadres i llenços
a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats,
ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va
exigir que la hi retornessin en formol. El mateix pacte havia acordat amb el
cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni
prerrogatives, va enviar-lo a l'altre barri.
Els hereus de l'artista no van saber si
meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. A la bodega
de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada