"Exigeixo un llit per morir-m'hi", crida Anastasi Blasi. Ho
proclama amb un to que no admet rèplica, aquella fermesa que l'ha fet guanyar
fortunes, servituds i fidelitats (i alguna enemistat, tot s'ha de dir). Com que
a Lavínia saben que cal satisfer les seves voluntats, s'afanyen a complaure'l. El
llit és un model sumptuós amb un capçal de filigranes daurades: qualsevol s'hi
voldria morir! Però res: passen setmanes, mesos, i creix la controvèrsia:
"La mort no es pot encarregar", comenta Serafina Quintana. “Ni te la
fan a mida”, rebla Magdalena Marés. Salom somriu: en porta alguna de cap i ara
li fa dir al frustrat moribund: "Exigeixo una dona per
rebolcar-m'hi". El nou caprici s'interpreta com a una renúncia: com que
morir no és al seu abast, Anastasi Blasi s'aboca a desitjos més assequibles.
Com sempre, tothom s'apressa a acontentar-lo i li porten la Trinquis. Els
grinyols del somier ofeguen gemecs i esbufecs. També camuflen la ranera
que sobrevé a Anastasi Blasi quan, feliç, expira.
Microrelat
escrit pel llibre col·lectiu Paraula d'Espriu (ARC-Lo Càntich, 2013). La primera frase és extreta del conte El cor del poble del llibre Ariadna al laberint grotesc de Salvador
Espriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada