diumenge, 5 de gener de 2014

ESTAMPES NADALENQUES (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

Jesuset acabava de néixer. No havien passat ni vint-i-quatre hores de l’esperat esdeveniment que ja va mostrar una sensibilitat fora mida per tot el que l’envoltava. D’entrada va començar pel seu bressolet de palla que li ocasionava una forta coïssor a la pell fins al punt de plorar desconsoladament i copsar, així, l’atenció dels pares. Ells, amatents, van acotxar-lo damunt una pell suau de xai que el calmà a l’instant. Els brams que deixaven anar el bou i la mula també el van atabalar de mala manera: el petit no podia agafar el son amb aquell xivarri infernal. El pare, gran amant de les bèsties, va fer el cor fort i les va fer fora de l’estable. Només d’aquesta manera Jesuset podria dormir com un angelet.


Mentre el menut somniava plàcidament el pares comentaven en veu baixa l’esperit sensible del seu fillet. En poques hores ja havien cedit en un parell de capricis i recordaren que no havia vingut al món per ser una criatura tova i vulnerable, ans al contrari: havia de transformar-se en l’home més fort de la terra. Calia, doncs, posar fil a l'agulla el més aviat possible.


La teoria pedagògica que van confegir en un obrir i tancar d’ulls per obra de l’esperit sant va veure la llum ben aviat. Ajudats per uns pastors que tenien com a veïns, Josep i Maria, que així es deien els progenitors, van preparar un full de ruta per a Jesús –prou ja d’anomenar-lo amb diminutius!–. Es tractava d’oferir-li tot l’amor del món sense donar el seu braç a tòrcer a la primera de canvi.


L’aplicació de les noves regles van arribar al primer any de vida de Jesús quan tot just començava a caminar. En lloc de posar-li aquells barrets “xixoners” per evitar els cops al cap van deixar-lo córrer en llibertat. Les nafres que va acumular van ser considerables però ell, mica en mica, aprenia la lliçó i s’anava fent més destre i valent. Els pastors van col·laborar moltíssim amb tot aquest procés de creixement del nen. Feia uns mesos que la mare ja no l’alletava perquè havia trobat una feina de cosidora al poble i anava de bòlit atenent comandes. Va acceptar l’assistència de l’Agnès, la dona del pastor, que tenia cura del vailet unes vuit hores diàries, i l’alimentava amb la llet exquisida de les cabretes. Més endavant vindrien el pa i els formatges i els embotits. I Jesús ho tolerava tot. S’anava fent un homenet fort com un roure. Fins a tal punt, però, que va guanyar pes, i de forma espectacular. Com que no era aquella la imatge que Jesús havia de donar al món van reconsiderar el tema alimentari i el van obligar a pujar i baixar cada dia cinc vegades pels turons més propers fins que tingués el pes adient. En poques setmanes lluïa una figura envejable que feia girar les pastores de la contrada.


–Redéu! Està bo com el pa! –comentaven també algunes pageses que s’afanyaven a saludar-lo.


Ell, condescendent, respectuós, educat –cal recordar que Josep i Maria s’havien encarregat de fer les tasques instructives del noi amb molta cura i èxit– contestava amb una desimboltura i un coneixement tals que les deixava bocabadades. En aquesta època va començar a donar bones mostres del que seria un dels seus grans dons: la paraula.


Van anar passant els anys, i aquell jove atractiu i espavilat va deixar la família – ben mirat, ja tocava emancipar-se– per atendre altres comeses menys terrenals. Jesús! Que en seria de difícil tot allò que l’esperava! Tanmateix, tenia clar que lluitar amb fermesa i convicció fins a deixar-se la pell per uns ideals caiguts del cel, però amb molt de pes, val a dir, tindrien una transcendència notòria, situant-lo en l’ésser més extraordinari de l’Univers. I això no deixa indiferent ningú. Ni tan sols als més insensibles. Se suposa...


El quadre és "La Sagrada Familia del pajarito", 1649-50 de Murillo

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada