EL JARDÍ DE L'EDÈN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo bé la Rosa: una nena escarransida que va enamorar-me amb les dues trenes, un tramat daurat que naixia d’una clenxa perfecta que li dividia el crani en dues meitats simètriques. L’alenada de colònia que les trenes aixecaven al seu pas, aconseguia anul·lar efímerament la fetidesa d’aquella aula del parvulari.

A primària, la Margarida em va fer perdre el seny. Per corregir la desviació capriciosa de les incisives, duia encaixat a les dents un aparell odontològic, que es treia per deixar-se petonejar. M’acaronava el clatell amb una mà, mentre l’altra sostenia els filferros humits; recordo l’aspror metàl·lica de l’alè, que jo sempre atribuïa a aquelles fascinants escultures d’arabescos retorçats que li omplien la boca.

La Violeta la vaig conèixer a l’institut. Sempre mastegava xiclet i fumava amb un estudiat aire de suficiència i menyspreu après dels adults. Quan anàvem a la discoteca, se m’arrapava amb el seu cos elàstic, i jo ensumava les aromes barrejades de tabac i suor.

Amb aquests precedents, a vegades em pregunto si no va ser el nom el que primer va atraure’m de l’Hortènsia, perquè quan van presentar-nos –a la boda d’un amic comú de la facultat– jo ja pressentia que acabaríem intimant. Desprenia l’essència casolana de les passions duradores. Mesos més tard, ens declaràvem amor etern i ens casàvem.

No havia de ser una flor més al meu jardí, l’Hortènsia, però, inevitablement, tres anys després del nostre enllaç vaig coincidir amb l’Azucena, una estudiant colombiana. Combinava una dolçor afruitada, cítrica, amb un punt subtil de canyella que era irresistible: vaig deixar-ho tot per ella. Teníem perspectives d’una vida en comú meravellosa, però un matí, mentre fullejava el diari a la sala d’espera del bufet de l’advocat que tramitava el divorci, va sobtar-me la fragància poderosa d’un nouvingut.         

Així va ser com vaig conèixer el Narcís.

Microrelat inclòs a "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). El quadre és de Henri Rousseau.