FER-SE EL MORT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La infermera et pren el pols i fa que no amb el cap. El doctor esbossa un gest compungit però rutinari. La teva dona ofega el plor amb un mocador. El malalt del llit veí remuga alguna condolença. Et pengen una etiqueta al voltant del dit gros del peu i t’arxiven dins d’una d’aquelles lliteres metàl·liques: fer-se el mort té alguns inconvenients.

Al dipòsit no s’hi descansa bé: hi ha el degoteig llunyà però insistent d’una aixeta; hi ha un terrabastall cada vegada que porten nou inquilins; i les converses desimboltes del infermers, tan familiaritzats amb els cadàvers que no els tenen cap respecte; però, sobretot, hi ha la companyia massa silenciosa, ensopida, de cossos rígids.

L’endemà, quan comencen a furgar-te, ets a punt de deixar-ho córrer: busquen ves a saber quina deficiència en alguna víscera, et remenen com si fossis una escudella i et deixen, de record, una cremallera que ressegueix la superfície bombada del ventre com el meridià d’un globus terraqui. Més tard, un pinzell et fa pessigolles a les galtes i un pintallavis et perfila la boca. Voldries rebel·lar-te (detestes els cosmètics) però l’olor de les pólvores és reconfortant i desvetlla records d’infantesa (que n’és de capriciosa la memòria!).

És durant el panegíric del capellà que penses que potser has portat massa lluny la teva representació. Potser ja n’hi ha prou, de fer-se el mort. Però és tan agradable reposar entre encoixinats de vellut! S’hi està tan bé! Al final, decideixes continuar. Això és el què fan tots.

Aquest microrelat forma part del llibre inèdit “Les mil i una” i ha estat guardonat amb el “XXV Premi de Narracions curtes Ferran Canyameres 2013”. L'il·lustra un fotograma dels crèdits de la sèrie "Six feet under".