MÀCULA (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

A mig dinar de Nadal, entre la sopa de galets i el pollastre rostit, la nena els anuncia que està embarassada.

Notícies d’aquesta mena sempre provoquen una commoció i, durant uns segons, un silenci espès s’ensenyoreix de la reunió: els coberts deixen de repicar contra els plats, les converses s’encallen, les respiracions es contenen (fins i tot el vent, que a fora colpejava els porticons amb força, s’atura). Amb dinou anys acabats de fer, a la nena no li coneixen cap pretendent, cap amic ocasional, cap disbauxa nocturna. Per això una de les tietes demana qui és el pare de la criatura. “El volem conèixer!”, insisteix engrescada una cosina. “No hi ha cap pare”, contesta ella, enigmàtica. I afegeix: “Sóc pura. El meu cos no ha estat maculat”.

La mare, amb el pollastre a mig trinxar, esbufega. El germà renega. L’àvia para l’orella bona: “què diu?”, crida. Un oncle informa que coneix un metge especialista; “discret”, puntualitza. Algú suggereix que abans consultin el cas amb un espiritista televisiu. Del pare s’espera una aportació mesurada i serena a la polèmica, però només se li ocorre preguntar a la filla: “I què penses fer?”, i ella, amb un deix inevitablement melodramàtic, contesta: “Vull tenir aquest fill”.

Tothom compadeix la pobra noia: quin trasbals ser mare soltera amb un fill fruit d’una inseminació espectral! Però no poden permetre que una història tan coneguda els esgarriï un àpat tan esperat. Així que, entre sospirs de resignació, les converses tornen a agafar volada, les forquilles i els ganivets reprenen la seva activitat i el vent, tossut, torna a acarnissar-se amb els porticons. Només l’àvia sembla inquieta per l’avenir de la nena: “Que diu que què?”.


Les galetes decorades són obra de l’artista Chus Castro.