MEGAFONIA (Un microrelat de Núria Mirabet i Cucala)

De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

Núria Mirabet i Cucala (Barcelona 1954) és llicenciada en Filologia catalana, ha estat professora de Llengua i Literatura catalanes a secundària. És traductora de l’alemany, el francès, l’italià i el txec. L’any2013 se li va concedir el Premi Vidal Alcover de Traducció per l’obra de J. W. Goethe De la meva vida. Poesia i veritat, l’any 2011se li va concedir el Premi Ciutat de  Barcelona de Traducció per la mateixa obra. És autora de contes per a infants i va rebre el Premi «Catalanets de Berlín e. v.». És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó)

Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Microrelat inclòs a Ambrosia (Males Herbes, 2020). Ambrosia, el nou llibre de Jordi Masó, és des d’avui, 23 de juny, a totes les llibreries del país.

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

LA PREGUNTA (Un microrelat de Vicenç Ambrós Besa)

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden —«no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies»— i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «Qui és, vostè?».

Soc escriptor i jurista. Visc entre Lluçà i el barri barceloní de Sant Andreu. Conreo la narrativa i la poesia. He publicat algunes novel·les, l'última de les quals (Acta martyrum, publicada per Cossetània) va rebre el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. També m'han editat alguns reculls de poemes i he col·laborat en l’elaboració de llibres locals vinculats al Lluçanès, així com en diversos reculls o antologies d'autoria compartida. Des del 2019 condueixo tallers o seminaris d’escriptura creativa. Algunes de les meves obres es troben disponibles al web www.vambe.cat. 

L’HOME PACIENT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Té fama de fotògraf observador i pacient. El Tomàs és capaç d’estar-se hores alerta per captar la imatge d’una abella pol·linitzant una flor d’ametller o esperant l’eclosió de l’ou d’una cria de tortuga. Ha plantat el trípode en paratges recòndits, des de la Capadòcia fins a Islàndia, des d’Austràlia fins a la Patagònia. Però la revista no es ven gaire bé. Per això, quan el director l’ha cridat al seu despatx per comunicar-li que aquest any tampoc li apujaria el sou, el Tomàs, sense dir res, ha tret el sobre de la maleta i l’ha posat sobre la taula. Abans d’agafar-lo, el director l’ha mirat breument, intentant endevinar-ne el contingut. Mentre observava les fotos, unes gotes de suor s’han insinuat al seu front.

Microrelat inclòs al recull El peix que volia ser home (Amazon, 2020).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, ha publicat La casa per la finestra (Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no! 99 exercicis d’estil (Premi Lleida de Narrativa, 2009), La vida assistida (Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2011), De memòria (2016) i La paraula primera (2017). https://ribera.wordpress.com

EN QUIN MÓN ESTIC? (Un microrelat de Joaquima Pellicer)

Des de fa uns quants dies, quan la visito a l’hospital sempre em fa la mateixa pregunta: «En quin món dels morts estic, en el món del cel o de l’infern?». «En cap dels dos, ni en un ni en l’altre», jo li contesto, «estàs a la terra, tia, en el món dels vius, entre tots nosaltres.» El facultatiu ens ha dit que la situació no és preocupant, que les persones d’avançada edat i malaltes sovint es desorienten.

Però abans-d’ahir vaig ser jo qui es va desorientar del tot amb el seu nou i desconcertant comentari. Tot passejant-la amb la cadira de rodes pel passadís de la tercera planta de l’hospital, va insistir molt a entrar en una de les habitacions dels altres malalts. Em va dir que allí estava descansant el seu marit i que cada dia li feia una estona de companyia. «Això que em dius no és possible, tia», jo li vaig dir tota sorpresa, «perquè l’oncle Josep, el teu marit, fa més de vint anys que va morir». Ella, tota disconforme i aparentment serena, amb veu alta em contestà: «Ja ho sé que el meu marit és mort, no en tinc cap dubte. És per això que et pregunto, sense resposta: en quin món dels morts estic?». La pobra dona, a més de desorientada, s’havia begut l’enteniment.

Joaquima Pellicer Solà (La Bisbal d’Empordà, 1952). Des de molt jove ha treballat d’administrativa. Ha publicat el llibre poemes i històries Coses de l’avi, coses de casa, vivències del passat (2008), el conte infantil il·lustrat En Mic i la nit de Reis i la novel.la El llac de les papallones (Curbet Edicions, 2020). Col·labora mensualment en la revista de lletres Doll de tinta, amb una secció titulada Petites històries i llegendes empordaneses.

PRECAUCIONS DE MATINADA (Un microrelat de Josep Pastells)

Què els hi he de dir, ara? Parlar-los del meu avantpassat Onofre de Dip seria una estupidesa, em temo. En l'hipotètic cas que sàpiguen qui és i entenguin els meus justificadíssims motius per conduir de matinada, encara em relacionaran, via ratpenats, amb la propagació del virus i, moguts per l'impuls heroic inherent als pànics moderns, actuaran per preservar la salut comunitària. L'estat d'alarma ho complica tot fins a extrems inaudits: seguir les meves rutines nocturnes és quasi més perillós que ser el Tigre del Maestrat a la Primera Guerra Carlina!

El més raonable serà admetre que he transgredit les normes, acceptar impassible la multa de 600 euros. Malgrat la ira que em domina, tinc un aspecte força presentable i puc passar per un ciutadà que almenys ha omplert el certificat autoresponsable de desplaçament. També és cert que no hi especifico la causa de força major que m'ha fet agafar el cotxe a aquestes hores, però no penso confessar que tinc una amant a Llançà i consagrem el nostre amor mossegant-nos les goles. Decideixo que simplement diré lo de l'amant i suportaré amb estoïcisme les mirades burletes.

Tot es complica quan un dels agents se m'acosta més del compte i constato que no fa gaires hores que s'ha tallat afaitant-se. La flaire de sang seca és tan deliciosa, tan irresistible, que m'obliga a actuar com el vampir modern que soc. Veloç, implacable, amb dentegades profundes i precises que, per simple precaució, faig extensibles a l'altre mosso.

Microrelat escrit en homentage a Joan Perucho.

Josep Pastells Mascort (La Creueta, 1966) és periodista i escriptor. Ha publicat quinze llibres de narrativa, entre els quals destaquen Pell de cilici (2003), Vides lascives (2012), Cacic de fireta (2014) i Ciutat d'aigua (2018). Ha guanyat, entre d’altres, el Premi Just Casero (2002), el Marià Vayreda d’Olot (2010), La Vall d'Albaida de narrativa eròtica (2012), el Ciutat de Mollerussa (2014) i l'Empordà (2018).

VENJANÇA (Un microrelat de Jordi Masó)

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més la cantarella irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). El proper mes de juny apareixerà el seu nou llibre de microrelats Ambrosia, també a Males Herbes.

TAFANERIES (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Ningú sabria dir com va sorgir el mite. D’un cúmul de casualitats, segurament, com tots. La qüestió és que algú va començar a fer córrer que l’Andreu era immortal. L’home no tenia cap característica especial que ho justifiqués. Semblava més jove del que era, això és cert, i feia uns anys havia sobreviscut a un accident de cotxe força aparatós. Però d’aquí a acceptar que era etern, n’hi havia un bon tros.

Ell no ho desmentia mai. Al contrari. Si li preguntaven, callava i feia aquell mig somriure de qui guarda un secret extraordinari. De vegades, com qui no vol la cosa, fins i tot deixava caure que havia anat a visitar la família, besavi inclòs. Si fos veritat, l’avantpassat hauria de ser de la quinta del Matusalem! En tot cas, entre això i allò, la llegenda va anar creixent.

I és clar, si els seus ancestres encara eren vius, volia dir que la immortalitat s’heretava. Des del dia que algú va arribar a aquesta conclusió, la casa de l’Andreu va ser un no parar d’entrar i sortir dones de dia i de nit. Potser per això, avui, de cos present dins del taüt que presideix el menjador, l’Andreu mostra una expressió de satisfacció que sembla que no l’hagi d’abandonar en tota l’eternitat.

Microrelat guanyador del mes d’abril en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és "Dorian Gray" d’Ivan Albright (1947)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

LA PROVOCACIÓ D’UN CABELL SOLT EN UN PENTINAT FORA D’AIXÒ PERFECTE (Un microrelat de Mark Leyner)

Té una bomba al cotxe. Fica la clau al contacte i la gira: el cotxe explota. Surt. Obre el capó i fa una inspecció superficial. Tanca el capó i torna a entrar dins. Gira la clau de contacte. El cotxe explota. Surt i tanca la porta d’un cop, empipat. Dóna una puntada de peu al pneumàtic. Es treu la jaqueta i s’esmuny sota el xassís. Furga una mica. Surt lliscant i es neteja el greix de la camisa. Es torna a posar la jaqueta. Entra al cotxe. Gira la clau de contacte. El cotxe explota, enviant restes a l’aire i trencant els vidres de les finestres dels edificis. Surt i diu: Collons! Truca a la grua. Els dóna el número de l’Associació Estatunidenca de l’Automòbil. Remolquen el cotxe a una benzinera Exxon. El mecànic entra al cotxe i gira la clau de contacte. El cotxe explota, destrossa els sortidors de benzina i el logotip vermell i blau d’Exxon esclata damunt del seu pal com un globus en una corda. El mecànic baixa. Vostè té una bomba al cotxe, diu. L’home posa els ulls en blanc. Això ja ho sé, diu.

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. Microrelat inclòs al llibre My Cousin, My Gastroentorologist (Vintage Contemporaries, 1990). Hi ha una traducció al castellà: Mi primo, mi gastroenterólogo (Pálido Fuego, 2013).

Mark Leyner (New Jersey, 1956) és autor de les novel·les Et Tu, Baby (1992), The Tetherballs of Bougainvillle (1998) i The Sugar Frosted Nutsack (2012) i els reculls de relats I smell Esther Williams (1983) i Tooth Imprimnts on a Corn Dog (1996).

CORRO (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.

Jordi Bonet-Coll (La Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un recull de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Amb el microrelat «Pèrdua» va guanyar el V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16).

INTERIORS REVOLUCIONARIS (Un microrelat de Violant Barquet)

Quan es va decretar l’estat d’alarma per pandèmia, els senyors Bondia van convenir que la noia romangués a l’hotel, doncs encara quedaven les neveres plenes, una muntanya de tovalloles i llençols, i les plantes a punt d’esclatar en flor. I la Miranda, que compartia un pis diminut amb dues amigues, va respondre a disposar senyor, i, com de costum, ho va dir de cor. En menys de tres dies ho va tenir tot enllestit. Amb les persianes mig abaixades, comprovà que el silenci existia i que tenia una textura com de flam d’ou. Constatà que sense les persones els objectes romanien pulcres i immòbils, i que aquesta immobilitat precisa aturava les agulles del rellotge.

Acostumada a matinar, les primeres exploracions van tenir lloc allà on mai ningú la requeria, a la biblioteca de l’hotel, on hi va descobrir els contes d’un autor de nom impronunciable, i li semblà que cada conte parlava d’ella i que llegir-los la curava no sabia de quin mal. A les tardes provava de fer sonar el piano i gràcies a uns pocs tutorials va treure la Sonata nº 11 en La major de Mozart. A les nits, encara lúcida i excitada, experimentava amb les aquarel·les i es meravellava de la facilitat amb què el pinzell de marta feia aparèixer vegetals i paisatges sobre el blanc virginal. Les eternes durícies a les mans i els dolors lumbars havien desaparegut. Uns dies més tard va provar amb els nocturns de Chopin, amb les pintures a l’oli, i encara va enllestir una novel·la breu i un recull de poesia.

Quan els senyors Bondia van irrompre aquell matí a l’hotel, la Miranda es va sobresaltar com si l’haguessin arrancada d’un somni molt dolç. Bon dia, Mirandina! —va saludar-la el senyor amb sincera alegria—. Fi del confinament! Tornem a ser lliures! Lliures!

El senyor Bondia no oblidarà mai la mirada que li llençà la Miranda, una mirada desafiant com de guerrillera revolucionària —diria més tard—, com tampoc oblidarà mai la imatge dels dotze cubs de Rubik resolts aquí i allà, que els últims hostes havien abandonat a mig fer, amb exasperada desídia.

El quadre que il·lustra el microrelat és "Empty interior" d'Alberto Mielgo.

Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums, 2014).

UN CONTE SOBTAT (Un microrelat de Robert Coover)

Hi havia una vegada un conte que, de sobte, mentre encara podia, va començar. És clar que per a l’heroi, que es va posar en marxa, no hi havia res de sobtat en el fet de posar-se en marxa, cosa que havia estat esperant tota la vida, ni en tots els desenllaços possibles, que, com l’horitzó, semblaven estar sempre en algun altre lloc. Però pel que fa al drac, que era un babau, tot era sobtat. De sobte li venia la gana i, de sobte, ja estava menjant alguna cosa. Sempre era com si fos la primera vegada. Llavors, de sobte, recordava haver menjat alguna cosa com aquella abans: una amargor familiar... I, també de sobte, ho oblidava. L’heroi, en trobar de sobte el drac (havia estat trescant durant anys a través de boscos encantats, deserts inacabables, ciutats carbonitzades per l’alè dels dracs, així que l’expressió «de sobte» no li semblava la més adequada) es va adonar que sentia enveja, mentre desembeinava l’espasa (un final possible s’albirava davant d’ell, com si l’horitzó, per un desesperat miratge sobtat, s’hagués inclinat), de la despreocupada llibertat del drac. Llibertat?, podria haver preguntat el drac, si no hagués sigut tan babau, mentre rumiava la sobtada amargor familiar (un record?...) del seu alè. De què? (Oblidat.)

Traducció de l’anglès de Jordi Masó. El quadre és de Rubens (1606-07)