No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.
Jordi Bonet-Coll (La Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un recull de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Amb el microrelat «Pèrdua» va guanyar el V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16).
Sí és que un no es pot despistar en cap moment... Hi ha perills per tot arreu, fins en el lloc menys pensat.
ResponElimina