Ningú sabria dir com va sorgir el mite. D’un cúmul de casualitats, segurament, com tots. La qüestió és que algú va començar a fer córrer que l’Andreu era immortal. L’home no tenia cap característica especial que ho justifiqués. Semblava més jove del que era, això és cert, i feia uns anys havia sobreviscut a un accident de cotxe força aparatós. Però d’aquí a acceptar que era etern, n’hi havia un bon tros.
Ell no ho desmentia mai. Al contrari. Si li preguntaven, callava i feia aquell mig somriure de qui guarda un secret extraordinari. De vegades, com qui no vol la cosa, fins i tot deixava caure que havia anat a visitar la família, besavi inclòs. Si fos veritat, l’avantpassat hauria de ser de la quinta del Matusalem! En tot cas, entre això i allò, la llegenda va anar creixent.
I és clar, si els seus ancestres encara eren vius, volia dir que la immortalitat s’heretava. Des del dia que algú va arribar a aquesta conclusió, la casa de l’Andreu va ser un no parar d’entrar i sortir dones de dia i de nit. Potser per això, avui, de cos present dins del taüt que presideix el menjador, l’Andreu mostra una expressió de satisfacció que sembla que no l’hagi d’abandonar en tota l’eternitat.
Microrelat guanyador del mes d’abril en el IX Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. El quadre és "Dorian Gray" d’Ivan Albright (1947)
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.
No es pot pas queixar, la veritat... Jeje
ResponElimina