Hi havia una vegada un conte que, de sobte, mentre encara podia, va començar. És clar que per a l’heroi, que es va posar en marxa, no hi havia res de sobtat en el fet de posar-se en marxa, cosa que havia estat esperant tota la vida, ni en tots els desenllaços possibles, que, com l’horitzó, semblaven estar sempre en algun altre lloc. Però pel que fa al drac, que era un babau, tot era sobtat. De sobte li venia la gana i, de sobte, ja estava menjant alguna cosa. Sempre era com si fos la primera vegada. Llavors, de sobte, recordava haver menjat alguna cosa com aquella abans: una amargor familiar... I, també de sobte, ho oblidava. L’heroi, en trobar de sobte el drac (havia estat trescant durant anys a través de boscos encantats, deserts inacabables, ciutats carbonitzades per l’alè dels dracs, així que l’expressió «de sobte» no li semblava la més adequada) es va adonar que sentia enveja, mentre desembeinava l’espasa (un final possible s’albirava davant d’ell, com si l’horitzó, per un desesperat miratge sobtat, s’hagués inclinat), de la despreocupada llibertat del drac. Llibertat?, podria haver preguntat el drac, si no hagués sigut tan babau, mentre rumiava la sobtada amargor familiar (un record?...) del seu alè. De què? (Oblidat.)
Traducció de l’anglès de Jordi Masó. El quadre és de Rubens (1606-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada