Des de fa uns quants dies, quan la visito a l’hospital sempre em fa la mateixa pregunta: «En quin món dels morts estic, en el món del cel o de l’infern?». «En cap dels dos, ni en un ni en l’altre», jo li contesto, «estàs a la terra, tia, en el món dels vius, entre tots nosaltres.» El facultatiu ens ha dit que la situació no és preocupant, que les persones d’avançada edat i malaltes sovint es desorienten.
Però abans-d’ahir vaig ser jo qui es va desorientar del tot amb el seu nou i desconcertant comentari. Tot passejant-la amb la cadira de rodes pel passadís de la tercera planta de l’hospital, va insistir molt a entrar en una de les habitacions dels altres malalts. Em va dir que allí estava descansant el seu marit i que cada dia li feia una estona de companyia. «Això que em dius no és possible, tia», jo li vaig dir tota sorpresa, «perquè l’oncle Josep, el teu marit, fa més de vint anys que va morir». Ella, tota disconforme i aparentment serena, amb veu alta em contestà: «Ja ho sé que el meu marit és mort, no en tinc cap dubte. És per això que et pregunto, sense resposta: en quin món dels morts estic?». La pobra dona, a més de desorientada, s’havia begut l’enteniment.
Joaquima Pellicer Solà (La Bisbal d’Empordà, 1952). Des de molt jove ha treballat d’administrativa. Ha publicat el llibre poemes i històries Coses de l’avi, coses de casa, vivències del passat (2008), el conte infantil il·lustrat En Mic i la nit de Reis i la novel.la El llac de les papallones (Curbet Edicions, 2020). Col·labora mensualment en la revista de lletres Doll de tinta, amb una secció titulada Petites històries i llegendes empordaneses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada