DES DE BAIX, COM A VEÏNA (Un microrelat de Lydia Davis)

Si jo no fos jo i em sentís des de baix, com a veïna, parlant amb ell, em diria com m'alegra no ser ella, no parlar amb el to que ella parla, amb una veu com la seva veu i unes idees com les seves idees. Però no em puc sentir des de baix, com a veïna, no puc sentir com no hauria de parlar, no puc alegrar-me de no ser ella, com ho faria si pogués sentir-la. A més, com que soc ella, no em sap greu ser aquí, a dalt, on no puc sentir-la com una veïna, on no puc dir-me, com hauria fet des de baix, com m'alegra no ser ella.

Microrelat inclòs al llibre Almost no Memory (1997). Traducció de Jordi Masó Rahola. La il·lustració és de René Magritte.

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és traductora i autora dels llibres de contes i microrelats Break it Down (1986), Almost no Memory (1997), Samuel Johnson is Indignant (2001), Varieties of Disturbance (2007), Can't and Won't (2014) i de la novel·la The End of the Story (1997). La seva narrativa breu s'ha recollit a The Collected Stories of Lydia Davis (2009), traduït al castellà a Seix Barral.

SOC EL CONDUCTOR... (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Soc el conductor d'un atrotinat camió d'escombraries. Estic consternat. Acabo d'atropellar un poeta invisible. Ha creuat el carrer sense mirar, convençut que no el veia ningú.

Microrelat inclòs al recull Alteritats (Témenos Edicions, 2018). Il·lustració de Salma Ahmad Caller.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. És autor dels llibres de microrelats El ventríloc tartamut (Témenos, 2015) i Alteritats (Témenos, 2018) i del recull d'aforismes L'enunciat (La Breu, 2011). Ha estat guardonat amb diversos premis de teatre i poesia (entre aquests, tres premis de la crítica). L'any 2017, l'editorial 3 i 4 va publicar L'instint, primer volum de la seva obra poètica.

LES BESÀVIES (Un microrelat de Lydia Davis)

A la reunió familiar, vam posar les besàvies a prendre el sol al porxo. Però hi va haver algun problema amb els nens, alhora que el cunyat queia en un estupor alcohòlic, i vam oblidar-nos de les besàvies per molta estona. Quan vam obrir la porta vidriera, vam passar entre els arbres de cautxú i vam apropar-nos a les ancianes il·luminades pel sol, ja era massa tard: les mans nuoses s'havien fos amb la fusta dels punys dels seus bastons, els llavis se'ls havien enganxat en una membrana, els globus oculars s'havien endurit i estaven fixos en el bosc de castanyers on els nens anaven i venien. Només a la vella Agnes li quedava una mica de vida, podíem sentir com respirava per la boca, podíem veure el seu cor funcionant sota del vestit de seda, però quan ens hi vam acostar es va estremir i va quedar-se immòbil.

Microrelat inclòs al llibre Almost no Memory (1997). Traducció de Jordi Masó Rahola.

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és traductora i autora dels llibres de contes i microrelats Break it Down (1986), Almost no Memory (1997), Samuel Johnson is Indignant (2001), Varieties of Disturbance (2007), Can't and Won't (2014) i de la novel·la The End of the Story (1997). La seva narrativa breu s'ha recollit a The Collected Stories of Lydia Davis (2009), traduït al castellà a Seix Barral.

BIGFOOT (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Les petjades sobre la neu eren ben fresques. D’aquella mateixa nit. El pols se li va accelerar quan es va ajupir a contemplar-les de prop. Les va fotografiar des de tots els angles a la llum de la primera claror del dia. Després, les va mesurar. Cinquanta-dos centímetres i mig des de la base del taló fins a l’extrem del dit gros. Una esgarrifança li va recórrer l’espinada.

Va seguir el rastre que serpentejava entre els arbres i es dirigia cap a la gran paret de roca calcària que tancava la vall a llevant. Instintivament va carregar el rifle. Durant els trenta anys de cerca havia pensat sovint en el moment que es produiria la trobada. No sabia què faria. Matar-lo? Capturar-lo? Guanyar-se la seva confiança? Alguna cosa li deia que es trobava molt a prop de descobrir-ho.

En sortir del bosc el va veure. Estava ajagut a recer d’una balma. S’hi va acostar lentament. Era encara més gran del que havia imaginat. Dormia profundament, com un infant. Va poder contemplar, de prop i sense pressa, aquell cos descomunal i les faccions humanes sota el pèl.

Va allargar la mà i li va fregar l’espatlla sedosa. Després, es va arraulir al seu costat i es va adormir feliç de saber que no estava sol.

Microrelat guanyador del VIII Concurs de la Microbibliteca de Barberà del Vallès

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu llibre Relacions molt relatives (Voliana, 2014) va ser finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013. El seu últim recull és Set pecats (Edicions del Bullent, 2018), premi Soler i Estruch.

CANVI (Un microrelat de Dolors Puig-Alsina)

Arriba tard. S’ha perdut per aquestes carreteres comarcals un munt de vegades abans d’ensopegar amb el càmping. Tampoc costaria tant tenir-ho tot més ben indicat. Tenim el món rural sobrevalorat.

Pel camí s’ha creuat amb una rua de cotxes de pares i mares que ja han recollit els nanos. Encara en queden uns quants ajaguts a sota dels arbres, els monitors estan a peu dret. S’hi acosta i diu que ve a recollir en Marc Co..., però encara no acabat de dir el cognom que el monitor ja crida: «Marc! El teu pare!».

Un nano, alt com un sant pau, es posa dret, agafa una motxilla i fa adeu als altres. Ostres! Sí que ha crescut durant aquests quinze dies. El nano li passa pel costat i li diu: «Hola, pare!». I entra al cotxe sense fer-li ni un petó ni cap altre gest de confiança.

Ell ha quedat parat. Ja era tan alt? I el Marc feia aquesta veu? La veritat és que, ara mateix, recorda una veu estrident que es ficava al cervell que no s’assembla en res a aquesta veu fonda i gutural. És el Marc, oi? El seu Marc? No les té totes.

Es mira els que encara jauen per terra i tots els veu iguals.

En fi. Farà via cap a casa i la dona ja li dirà si ha portat el fill correcte o no.

Dolors Puig-Alsina Mas (Sta Eugènia de Berga, 1968). Durant 25 anys vinculada al món sindicalista agrari, he publicat diferents articles relacionats amb el paper de la dona a pagès. Escric des de els 13 anys un diari personal. Al 2014 surt el primer llibre Cartes d'amor encadenades (també traduït al castellà), Que es faci la llum al 2017 i Contes Cruixents al 2018. El darrer llibre és un recull de 24 contes del meu blog Contescruixents.cat (tres del quals han estat premiats). Els meus llibres han estat lectura recomenada en diferents instituts de la comarca d'Osona i Garrotxa durant 4 cursos.