EL LLOP (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

T'has empassat tot el que jo era, tot el que elles m'havien ensenyat. Les dones corren davant teu. Elles em donaren peus per caminar descalça, vents per despullar-me, paraules per fer poemes d'amor i de dol. I tu, golut, a queixalades m'ho has pres. Has devorat la meva ombra, has trepitjat el meu mirallet de mà, has arrabassat la meva confiança, has violat el que d'amagat escric. Arraulida ala cuina, amb un got de vi barat a les mans, espero que tornis; no ho voldria, però tornaràs i em diràs que em vols perfecta per menjar-me millor. I si deixo el got de vi a la taula, em dutxo, em calço les botes, els texans i la camisa, agafo el mòbil i marco el telèfon –cada número d'un lila més intens–, aleshores, només aleshores, no necessitaré cap caçador amb escopeta que t'esventri la mala fe i em rescati de l'armari amb anissos de final feliç.

Microrelat inclòs al llibre Bavastells (Walrus Books, 2014). La il·lustració és de Shamisii-Kami.

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013).

EL TE DARJEELING (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Ella és una noia diferent de totes les que ha conegut fins ara. Molt diferent. Té una bellesa exòtica: la mirada de gat, el somriure provocatiu, el cos flexible i els cabells rinxolats, llarguíssims! Quan avui li ha dit de quedar, el cor se li ha accelerat i ha sentit papallones que li voletejaven per dins. Quan es troben, ella li fa un petó i ell pensa que, per ella, seria capaç de fer-se vegetarià, de convertir-se a l’hinduisme, de viure al Nepal... S’asseuen en una terrassa. Ella demana al cambrer dos tes Darjeeling, una de les millors varietats del món. Ell no és cap expert en això del te, és més de birres i de sangria. Es mira l’aigua acolorida, bullint en ple mes de juliol. Fa la intenció d’afegir-hi sucre, però això, segons diu ella, seria un disbarat. Fa el primer glop i no pot evitar una basca. Llavors observa, a la taula del costat, un grupet de noies. N’hi ha una de rosseta que està per sucar-hi pa, amb una faldilla curtíssima, prenent una canya, assaborint unes patates braves. I de sobte pensa què hi faria ell, en una ONG. De debò que no entén què li ha pogut veure en aquell secall que va de hippy. Si és que no hi ha res com una noia normal i corrent! 

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

CADENA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

De bon matí, el becari és esbroncat pel conserge perquè deixa la porta principal oberta i hi ha corrent d'aire, cony de ganàpia. El conserge és increpat per la secretària: per esmorzar, l'home pela mandarines darrere el taulell de recepció i a ella l'ofèn la bafarada cítrica que sura en l’ambient, a menjar al carrer, porc. La secretària és escridassada pel cap de departament perquè ha oblidat anul·lar una reunió; per culpa de la seva incompetència, ara no podrà sortir a dinar. El cap de departament rep els retrets del gerent: les vendes de l'últim mes s'han desplomat, és un escàndol, li hauria de caure la cara de vergonya. Quan arriba a casa, el gerent troba la seva esposa indignada: encara no han planificat les vacances d'estiu, tot el sant dia capficat per la feina, mai no pensa en cultivar la relació de parella. L'endemà, després d'una nit de sexe en un hotel, l'esposa del gerent és amenaçada pel seu jove amant: si no li avança diners, no es veuran mai més. I dit això, el jove amant tanca la porta d'un cop sec. Té pressa: un becari no pot arribar tard a la feina.

Microrelat guanyador del primer premi en el 6è Concurs Literari de Narració Curta de Santa Coloma de Farners (2014)

PLANTAR, ESCRIURE I TENIR (Un microrelat de Maria Cirera)

Després d'un sopar suposadament romàntic, va  entendre per primera vegada la distància que separa un "t’estimo" d’un "i jo també". El carro que feia més de vint anys de matrimoni que arrossegava, es va esbotzar, de cop, al fons del precipici.

L'endemà va fer la maleta i, mentre sortia de casa, va pensar que encara hi havia tres coses a la vida que havia de fer abans de morir:

Ú. Deixar plantats els fills.

Dos. Tenir un sol llibre.

I tres. Escriure, en un arbre, el seu nou nom de guerra.

La imatge és de Barbara Yates.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

L'OMBRA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Quan el sol està dalt de tot, si et poses d'esquena a la teva ombra, miraràs al sud.

Em vaig adonar que no tenia ombra el dia que em vaig perdre al desert. Per sort, vaig trobar l'esquelet d'un camell. Vaig triar un os llarg i recte, el vaig plantar, i així, gràcies a la seva ombra, em vaig poder orientar.

En arribar a la ciutat, em vaig atansar a un home que passejava un gos i li vaig preguntar l'hora. Me la va dir com si res mentre el gos m'ensumava els camals. No estava mort ni m'havia tornat transparent, doncs. Després vaig abordar una dona amb uniforme verd que escombrava les fulles del parc. Li vaig demanar si podia veure la meva ombra i em va dir que no. El mateix el jubilat que seia en un banc i tenia aspecte de bon observador.

D'ençà aquell dia, em fixava molt en les ombres dels altres.

De la mateixa manera que el gat havia tornat quan ja el creia desaparegut, avui l'ombra ha fet cap a mig matí. Me n'he adonat quan, en el moment d'entrar a casa, el sol l'ha projectada meitat al terra, meitat la paret del rebedor.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.