INSTINT DE REVENJA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

No li agrada estar mort ni, menys encara, que el fiquin estirat dins d'una caixa de fusta. Es veu que la claustrofòbia i altres manies per l'estil no t'abandonen quan ets mort, i per això prefereix quedar-se aquí, a prop d'on es cou tot, encara que les regles del joc no li permetin participar de forma activa. La seva defunció és conseqüència d'un fet traumàtic i violent –es miri com es miri, un assassinat és un assassinat–, i l'instint de revenja no el deixa anar-se'n en pau. Els morts tenen aquestes coses, i l'esperança en la promesa d'una nova partida fa que siguin rancuniosos i no oblidin fàcilment, malgrat tot el temps que els queda per endavant. També hi ajuda que no tinguin res a fer, només estar-se així, mirant, a la vora del tauler. No s'adona dels avantatges que representen les noves condicions de "vida" en què es troba, i les desaprofita d'una manera absurda. Ara els límits són uns altres, molt més amplis i eteris, i la llibertat de moviments no es veu subjecta a cap de les velles normes que imperaven, tirànicament, durant la partida. T'agafen ganes de cridar-li "vés, corre, aprofita't ara que pots i salta com et doni la gana!", però res, no es mou, amb els ulls clavats a l'alfil negre que l'ha matat. Diuen que els elefants tenen bona memòria, però els cavalls blancs... Déu n'hi do.

Microrelat inclòs al recull “Una sortida digna” (Cossetània Edicions). L'il·lustra "El triomf de la mort" de Pieter Bruegel (1562)

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

GARROT (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Cada vespre després de sopar recullo el menjador i la cuina com si l'endemà m'haguessin de trobar morta i em fes angúnia que descobrissin la meva intimitat casolana, la minsa brutícia del meu dia a dia, i quan ho faig em blasmo amb la imatge colpidora de les restes de l'escorcoll dels mossos a casa de l'Abigail, tot barrejat i per terra, oberts calaixos i armaris, buides les lleixes. Obligats els mobles a vomitar el seu contingut. Les sis de la matinada, mossos i un gos detector de narcòtics, a la porta d'Abigail. Ensuma la desgràcia el gos, la vida llençada pels carrers, de bar en bar, de ratlla en ratlla. Els mossos s'emporten Abigail emmanillada, acusada. Feia mesos que li tenien el telèfon intervingut. A mi, sense motiu –em repeteixo que jo no he fet res de res– la por se m'ha instal·lat al ventre, i cada nit, amb cura, ho deixo tot ben net, per si de cas, de matinada, la llei i l'ordre truquen a la meva porta, vés a saber per què.

Microrelat inclòs al llibre Bavastells (Walrus Books, 2014).

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013) .

PRINCESA (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Va vendre l'Ànima a la Fada del Préstec Ràpid (espècie en vies d'extinció), a canvi d'una renovació enlluernadora.

El vestit de gasa, però, es va esquinçar. Entre empentes i trepitjades, va perdre una sabata. Les ungles de porcellana es van trencar en la baralla, el pentinat de filigrana es va desinflar com un suflé mal cuinat. El maquillatge regalimava desfet per la cara. Adéu al somni d'entregar-se a l'estrella del pop inabastable.

L'encanteri es va desfer entre plors, malediccions i pólvores blanques.

Microrelat inclòs al llibre “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) que es llegirà avui al Contrpunt poètic de Sant Feliu de Llobregat. Il·lustra el microrelat una obra d'Ernest Descals.

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

IMPOSICIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Molts autors de contes o novel·les, quan els pregunten sobre com se'ls acudeixen determinades escenes o trames de relats, acostumen a respondre, segurament per falsa modèstia, que els personatges van prenent vida pròpia al llarg de la narració i que ni els escriptors mateixos controlen el seu desenvolupament.

La veritat és que no m'ha passat mai, però m'han posat la por al cos. No voldria de cap manera ser responsable civil subsidiari de les paraules o actes dels personatges que pugui crear, si en algun moment se'ls acut forjar-se una existència al marge de la meva imaginació.

Per això, val més prevenir aquetes situacions abans que succeeixin i la millor forma és acabar els contes profilàcticament abans que els protagonistes arribin a entreveure cap indici de personalitat pròpia. Com ara.

Il·lustra el microrelat una imatge de M.C. Escher.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

NO VULL PRENDRE CAFÈ AMB TU (Un microrelat de M. Victòria Lovaina)

I després del cafè ens defugirem els ulls i ens tornarem a dir adéu per sempre.

Abans, però, mentre prenem el cafè, ens demanarem per la salut; després de la quarantena sempre cal comentar-ne alguna cosa. Et diré que no em trobo gaire bé i que me'n recordo tant d'aquells dies i tu diràs si fa no fa el mateix. Però això en realitat seran paraules per ocultar que ens trobem perfectament sense la companyia de l'altre perquè finalment hem tastat la llibertat, i això no té preu.

I parlarem del temps ennuvolat dels darrers dies que ens ataca els ossos i l'humor. El temps sempre ha estat un recurs en les nostres converses, sovint hi hem coincidit sense problemes. Potser insinuarem un desig de vent de dalt que escombri la humitat i la depressió que cau damunt la comarca aquest final de setembre i ens omple de malenconia la memòria. Tal vegada ha estat la malenconia l'origen de la teva trucada. Tampoc no farem cas de la gent que entrarà xopa perquè tomarà a ploure, això preveuen els meteoròlegs pel cap de setmana. I ni tan sols farem cas de la parella que entrellaçarà les mans sobre la taula com temps enrere sempre fèiem nosaltres. I encara durant una estona tomarem a recordar les nostres antigues passejades arran de mar. I aquell estiu a pagès, al nord, i la relació amb la gent de camp, oberta i afable. Sé que a tu no t'agradava gens, sempre m'ho deies. T'ho recordaré i faràs veure que exagero, fins i tot em diràs que ja t'estava bé tot allò. I parlarem dels sopars d'aquell darrer estiu, quan començàvem a cloure la nostra relació i cada conversa era un conflicte i tornarem a repassar cada conflicte en els mateixos termes que ara fa dos anys. I no farem cas al cambrer que ens mirarà amb cara inexpressiva fent veure que no sap de què parlem, però en el fons desitjarà saber de la nostra vida perquè aixecarem la veu i això sempre motiva sospites.

Abans de marxar ens demanarem per la feina. Tu em preguntaràs si continuo en aquell cul de món d'oficina i que si ja m'han apujat el sou. I jo, després de dir-te que tinc el mateix sou en aquella mateixa oficina on em sento feliç, et diré que vaig llegir un article que parlava de la teva obra i et deixava més bé que no pas et mereixes, i que aquella foto teva de l'article no et feia justícia, saps que encara et trobo atractiu, no t'ho puc ocultar. Trauràs importància al meu comentari, com sempre has fet, i em diràs que no recordes de quin article es tracta. Però sabré, per aquell conegut gest dels teus llavis, que et sentiràs orgullós que l'hagi llegit i que hi hagi fet esment. Segurament tens l'article classificat en el teu arxiu perquè parlava molt i molt bé de tu. I et recordaré, a contracor, que l'article parlava de la teva darrera exposició i que enhorabona per l'èxit. I et diré, sense embuts i lentament, que vaig anar-la a veure un dia que sabia que no podies ser-hi. I que l'exposició no em va agradar gens, que des que no estem junts el teu estil ha evolucionat envers una trista inconsistència, que la teva pintura m'agradava més abans, quan eres més senzill, més simple, quan les teves línies eren traços segurs i humans, els colors nítids i els símbols entenedors.

Segur que en aquell moment els nostres ulls diran de nosaltres que som els mateixos desconeguts que hem estat sempre. I després del cafè ens defugirem els ulls fent veure que no ens adonem de l'acidesa de les paraules. I ens tomarem a dir adéu amb un mig somriure, potser fins i tot ens farem un petó de comiat, d'altres més cínics feren petons abans que nosaltres.

Per tot això, i per moltes altres raons, no vull tornar a prendre un cafè amb tu, i no vull repetir-t'ho.

El quadre és "El desayuno" (1914) de Juan Gris.

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.