MICROCONTE PER A NENS EN TERRA DE MERAVELLES (Un microrelat de David Arnau)

No sóc de pedra, jo! Sé que l'Alícia ho fa per torturar-me, que sap que la miro i em desfaig per dins, però li és igual. Cada matí, amb perversitat adolescent, se'm planta al davant, es despulla, es contempla, s'acarona, i llavors em pica l'ullet amb malícia i es fica a la dutxa. I jo allà, clavat a la paret, impertèrrit, fingint que no he vist res, controlant els meus reflexos, entelant-me per dins i per fora... No sóc de pedra, no; jo sóc de vidre. Però un dia la curiositat podrà més que ella, i aleshores l'Alícia farà el pas i serà meva.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

IRINA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan era jove, el meu pare va tenir un idil·li amb una ballarina del Teatre Bolxoi. La companyia era a Barcelona i cada nit representaven El trencanous al Liceu. Devia ser l’any 1947 o el 1948.

Es deia Irina. Una disciplina estricta regia la companyia: per poder-se veure, els amants havien d’idear ardits, subornar guardaespatlles, freqüentar pensions sòrdides del Raval o de la Barceloneta. “Ves que no tingui un fill comunista, jo!”, solia comentar el pare als companys de timba. Recordo que cada dia, havent dinat, alçava un gotet de vodka i brindava: “Za zdaróvie!”, deia abans de buidar-lo d’un glop. Seguia els resultats del Dinamo de Moscou, s’esforçava per llegir Tolstoi i Txèkhov, escoltava Tschaikovsky amb els ulls humits. I si alguna vegada discutien amb la mare, ell li etzibava: “Me n’hauria d’haver anat amb la Irina!”.

Molts anys després de la mort del pare, la curiositat va fer-me rastrejar Internet i hemeroteques. No vaig trobar enlloc cap referència a una gira del Bolxoi a Barcelona als anys quaranta.

Microrelat seleccionat en el II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès. Forma part del recull inèdit "Les mil i una".

MIRADES (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Passa cada dia de dilluns a divendres. Ella puja una parada després i baixa una parada abans. Sempre entra per la primera porta del primer vagó i, si pot asseure's, treu un llibre de la bossa blanca, enretira el punt i passa un full o dos, aquesta és la durada del seu trajecte. Si s'ha de quedar dempeus, endolla els auriculars al mòbil, penja el braç d'un agafador i mira a cap lloc. Algun dia he pensat que podia seguir-la per saber on va, què fa, però mai he gosat. Tampoc no m'he atrevit a atansar-m'hi prou a prop per sentir la seva olor. Com si alguna d'aquestes accions pogués alterar l’equilibri còsmic que em permet de veure-la cada matí.

Avui no ha baixat quan tocava, això m'ha desconcertat. No he sabut com reaccionar i la inèrcia quotidiana m'ha empès a sortir a la pròxima estació, la meva. Ha estat quan ja em deixava pujar per les escales mecàniques que he sentit un esguard clavat al clatell. I quan m'he girat he vist com ella, uns esglaons més avall, no defugia la mirada.

Microrelat seleccionat en el II Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

MEA CULPA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Aquest cop en Giovanni no es va poder controlar i la va fer de l'alçada d'un campanar: es va carregar el mossèn del poble. Allà, a la bella Camogli, totes les dones es perdien per culpa d'un jove capellà que la cúria havia enviat no se sap ben bé amb quines intencions, tot i que els desperts mariners d'aquell racó de la costa italiana sospitaven el motiu.

Camogli s'estava quedant sense mainada. Els camoglians, farts de veure que només rebien quatre rals a canvi d'hores i hores a la inútil espera de pescar alguns peixos grossos que els solucionés la vida, havien començat a tocar el dos del poble.

En Giovanni, un home resistent a abandonar el poble, acabava de ser pare per tercera vegada. En va tenir prou, però, en adonar-se que el nadó havia nascut amb el mateix remolí de cabell al front que lluïen els dos fills grans. Allò va ser un senyal diví que el va portar a l'acció. Sense contemplacions va deixar la llevadora amb la paraula a la boca i el nen en braços, i es va adreçar com una fletxa cap a l'església.

Era diumenge de Rams i en mossèn Antonio predicava alegrement la paraula de Déu des del púlpit. La magnífica perspectiva de la que disposava no li serví de res: no va tenir temps ni d'encomanar-se a Sant Fortunato, patró del poble. En Giovanni, fent gala d'un domini absolut en el tir de la sarbatana, apuntà directe al front del predicador, remolí inclòs. Totes les dones quedaren d'una peça i temeren el pitjor en sentir rodolar el jove mossèn per l'escaleta de cargol. Curiosament cap home s'alarmà: els més cepats s'oferiren a recollir el cos inert que havia quedat mal estès al terra.

La cúria romana, a hores d’ara, ha enterrat la possibilitat de reconèixer un mea culpa. El nou mossèn, entrat en anys, es confessa amant de la bona taula i el bon vi. A Camogli hi regna la pau. I l'avorriment, tamb'avorriment, tamb fletxa cap a mant de la bona taula i el bon vi. A Camogli hi regna la pau. I l'avorriment, tamb fletxa cap a bé.

Microrelat inclòs al recull "Relats sentits" (2013) que es presenta avui dissabte 28 de setembre a la llibreria "Vitel·la" de L'Escala. L'il·lustra una fotografia del poble de Camogli.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. Acaba de publicar el seu primer recull de contes i microrelats: "Relats sentits".

MALS HÀBITS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Sempre compta les rajoles del passadís. És una mania. Fins que li'n falta una i, espantat, dubta entre canviar d'hàbits o de pis.

Microrelat inclòs a "I un cop de vent els despentina" (Cossetània, 2011).

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

CONTE DE NADAL (Un microrelat de Damià Bardera)

Avui és Nit de Nadal, són tres quarts de set del vespre i encara no tinc els regals. No sé pas què comprar-los. Els pocs que em queden són tots a l'hospital: dona, filla, els dos nens, el gos i la sogra. A la Magda, la meva dona, li falta un fetge –cirrosi– i no n'hi volen posar cap. A la nena, un parell de pulmons nous. Als nens, ronyons a un i, a l'altre, un estómac. Al gos, un parell d'ulls nous de trinca, si són verds encara millor. I a la sogra, no ho sé ben bé. Un cor, segurament.

Però avui és Nit de Nadal i conservo l'esperança. Sóc un home de fe i crec en els miracles. Per això sempre duc al cotxe una nevera portàtil, últim model. Canvio d’emissora i sento una cançó que em transporta a la més tendra infantesa, quan tothom tenia els òrgans bé i no existien els transplantaments. Mentre penso en aquells temps, quasi per inèrcia, redueixo a tercera per prendre el revolt i... Sorpresa! S i a, 2011mal" (" (El cep i la Nd'amagat" (El cep i la nansa, l'animal em veur li pispbro en canal. M'enduc el cor –encara bategóc un home afortunat. No hem de perdre mai l'esperança.

Apago els llums del cotxe, arreplego la nevera, el ganivet de tallar pernil i em dirigeixo al cotxe estimbat. Ell és mort. I a ella, no li falta gaire. Per estalviar-li patiment, li salto a sobre i l'obro en canal. M'enduc el cor –encara batega–, els pulmons i l'estómac. Sóc ràpid com el llamp. Del seu company, que té la cara encastada al volant del cotxe, m'enduc els ronyons i el fetge, com si li pispés la cartera.

Malauradament, ella no té els ulls verds i els ulls d'ell, busca'ls... Abans no vingui algú més, engrapo una cullera del cotxe i la desposseeixo de mirada. El cert és que té una mirada preciosa, felina, que, si bé potser no farà gaire joc amb la cara del gos, em pregunto si a partir d'ara l'animal em veurà com un assassí o com el seu salvador.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al "Premi Núvol de contes" (2012) i inclòs al recull "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). La il·lustració és de Lluís Bosch Martí.

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. Actualment cursa el Doctorat en la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011) i "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).