TURBULÈNCIES (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Fou de nit, sobrevolant el cel de Bangkok, quan, tot d’una, sense cap mena de penediment i amb un fervor inusual, Sor Concepció decidí convertir-se al budisme.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

AMB DEVOCIÓ ETERNA (Un microrelat de Sònia Moll)

La mare sempre us deia que no us refiéssiu dels desconeguts. Ell no era un desconegut, era el pare del vostre amiguet, aquell nano rodanxó i caravermell que estiuejava a l'altra banda del riu. No era un desconegut, i aquelles vacances de Setmana Santa us havia convidat a veure els conills, i les gallines, i l’hort. Davant del cobert, va dir als germans que anessin a buscar maduixots un tros enfora, a l’altra punta de la finca, i a tu et va dir: “Queda’t, que vull ensenyar-te una cosa”. Se’t va fer un nus, però eres massa petita per no creure els adults. Per creure’t a tu.

El març, ho sabries aviat, és un temps turbulent, una mica traïdor. Et va dir que al prestatge més alt del cobert hi havia una gàbia amb gatets menuts, negres i d’ulls blaus, com a tu t’agradaven. No el vas creure, els gatets no es tanquen en gàbies, però et vas enfilar a la cadira, “T’ajudo”, i no calia, però ja no va deixar-te moure. I a la gàbia dels prestatge més alt només hi havia gallinassa i una pudor agra, d’òxid. Vas voler imaginar que hi havia un gatet negre d’ulls blaus mentre et quedaves tu tancada dins la gàbia i se te n’anava l’ànima no saps ben bé on, seccionada pel mig.

Somiaries moltes nits gatets d’ulls blaus tancats en gàbies de galliner. Però sobretot somiaries la cara del germà bessó, tan petita com la teva, tallada d’espant i de fúria. El germà que sí que va creure’s, que va desfer el camí perquè es va malfiar dels coneguts, i que ara obria amb violència la porta de la gàbia. Arrencares a volar amb una ala trencada.

Com es paga un rescat de l’infern?

Amb devoció eterna.

Microrelat inclòs a “Creixen malgrat tot les tulipes” (Viena, 2012). La fotografia és obra d'Alejandro Jurado Prieto.

Sònia Moll (Barcelona, 1974) és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Amb “Non si male nunc” (2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. “Creixen malgrat tot les tulipes” ha rebut el XXXII Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa.

L’INVENTOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La invenció de la màquina per invertir el temps s’atribueix a Ernst Müller (1941-1867).

Microrelat guanyador del II Concurs de Microrelats “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès, 2012-13

HOPE (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Va sortir al jardí. No suportava el xivarri de la sala, ni les rialles, ni els càntics, ni les felicitacions a la nou casada. Per més que s’hi esforçava, no podia entendre què havia passat. No entenia què hi feia Liza Lay ocupant el lloc que li corresponia a ella. Però si Liza Lay era esmunyedissa com una anguila, sempre amb aquella mirada lànguida, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, tan desmenjada, tan figaflor, tan sense senderi... I havia gosat donar-li la toia a ella: “Li portarà bona sort”, li havia dit. El que li hauria portat bona sort hauria estat casar-se amb lord Spark. I ben coll avall que ho tenia. Bé que li havia fet creure ell quan li va dir: “Estimada Hope, la mare està entestada a anar a Florència i aquest cop jo no puc acompanyar-la. Li faria res d’anar-hi amb ella? Prometo que la recompensaré”. Li havia dit “estimada” i havia afegit “Hope”. Si hagués dit “estimada miss Bright”, però havia fet servir el nom de pila. Quin home es prendria aquella llibertat si no fos per fer-li entendre que hi havia proximitat entre tots dos! A més encara havia afegit: “Prometo que la recompensaré”. Sempre havia pensat que aquell viatge era una estratègia familiar, una imposició de lady Spark abans de donar el seu consentiment per celebrar les noces, que el casament era la recompensa. Però si ella era lletrada, si tocava el piano, si parlava francès, si sabia la Bíblia de cap a peus, si presidia una associació benèfica, si cada dia llegia The Daily Telegraph i estava informada dels temes d’actualitat, si era una entesa en Shakespeare, si formava part de la lliga pel sufragi femení, si la seva conversa era apreciada allà on anava, si sempre havia vist en els ulls d’ell una guspira d’admiració... Va ser en aquell debat interior que la va trobar la núvia i s’apressà a donar-li la resposta: “No em tingui tírria, miss Bright. M’ha triat a mi perquè sóc simple, perquè no hi ha res pitjor per un marit que envejar la intel·ligència de la seva esposa”.

El quadre que il·lustra el microrelat és de Childe Hassam (1859-1935)

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

TROBAR EL CAMÍ (Un microrelat de Joaquim Carbó)

D’infant, els pares satisfeien els seus mínims desigs, i més. En créixer en edat i necessitats, s’espavilà pel seu compte: va xoriçar magatzems per poder privar a to drap i, més endavant, es prostituí per pagar-se la merda, la neu i les xeringues. No s’estava d’extorquir els clients a punta de navalla. En el reformatori va seguir un curset de formació professional accelerada i, a la sortida, es va graduar cum laude en assaltar en un matí els cinc bancs del seu carrer. S’acomplia el vell somni familiar que fos el primer del seu ofici.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

LES COSES NORMALS (Un microrelat de Daniel Ruiz-Trillo)

L’altre dia vaig trobar el forn tancat. Era un pèl tard, però la gana em vencia i no em podia estar sense sopar un bon pa amb tomàquet. Per tant, vaig decidir anar a la recerca d'un altre forn i vaig trobar, un carrer més amunt, un lloc d'aquells tan macos i moderns que serveixen per a tot: pastisseria, forn, sala de te, bar i no sé què més.

Hi vaig entrar i vaig demanar una barra (de pa), tot assenyalant les que hi havia a la barra (del bar). La resposta de la noia va ser:

-La vols negra, alemanya o amb cereals?

-Normal, si us plau.

Ni negra, ni alemanya, ni amb cereals. Avui en dia no hi ha coses normals, o què? Els tomàquets han de ser cherries, les olives han de ser enormes, els bollycaos han de ser de dos miserables centímetres i el sofà, si pot ser, d'una sola plaça. I, evidentment, les dutxes sense cortina (ni plàstic, ni vidre ni res), les sabates sense cordills i els restaurants, sens coberts, que queda més fashion. Més in. On són les coses normals?

No vull kiwis grocs, ni síndries albines, ni pipes sense sal. Només una excepció: m'encanten les crispetes de microones si tu ets al meu costat, en un sofà de més d’una plaça.

Microrelat inclòs en el llibre “40 plaers. Petites coses que fan la vida més dolça” (Paralelo Sur, 2012). L’il·lustra un fragment de la portada del llibre, obra de Marite Evaristo.

Daniel Ruiz-Trillo és escriptor, periodista i director del festival Poemestiu http://poemestiu.wordpress.com/. Ha publicat 10 llibres, dos dels quals són en prosa, la resta de poesia. Edita el bloc www.versos.cat i ha guanyat 5 premis literaris, quatre amb relats. http://40plaers.wordpress.com/

COM VA GUANYAR DANVERS UNA PLAÇA A MISKATONIC (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

La tesi doctoral de Danvers, Secret Worships and Witchcraft in Deep New England, va merèixer els elogis i felicitacions de tot el tribunal. Eixint de l’Aula Magna, el seu tutor li va demanar que l’acompanyés al despatx.

–Crec que us ha arribat el moment de llegir alguna cosa més –li va dir alhora que li lliurava un volum de mida mitjana mal enquadernat.

Danvers hi va tornar a comparèixer l’endemà, sense afaitar i amb els ulls irritats.

–Aquest llibre em farà tornar boig. Si una mínima part del que diu és veritat… llavors la meva tesi no és més que un conte de fades.

El seu tutor va esclatar a riure. Va arrencar d’una estirada les cobertes del llibre i les va reemplaçar per unes altres en les quals es llegia un títol fatídic: Necronomicon.

–Ara ja ets un dels nostres! –va exclamar, i abandonà el despatx sense parar de riure esgarrifosament.

Danvers va restar tot sol amb el seu pànic. Es va passar la nit udolant, fins la matinada. Al rompent de l’alba va acudir a la secretaria del Departament de Religions Comparades per firmar el contracte.

Microrelat inclòs al llibre “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002).

Carles Bellver Torlà és analista de tecnologia educativa del Centre d’Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha escrit entre altres “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002),  “La vida canina” (Brosquil, 2005), “L’home del calendari” (Tria, 2011). 

A L’OMBRA D’UN GINKGO BILOBA (Un microrelat de Maria Cirera)

A l’ombra d’un ginkgo biloba, el mestre Xun Lu va preguntar als seus deixebles:

–Què és pitjor, matar un elefant o un mosquit?

L’efecte produït va ser just el que desitjava: estupefacció general. Al final, algú es va atrevir a aixecar tímidament el braç:

–Un elefant és un animal molt gros, senyor. Caldria estratègia i refinament per a matar-lo i veritable maldat per aconseguir-ho.

Un altre deixeble, animat pel debat que s’obria al seu davant:

–L’ànima d’un mosquit pesa tant com la d’un elefant, senyor. Tots dos crims mereixerien igual consideració.

Encara un tercer:

–Sens dubte, matar un mosquit és mil vegades pitjor perquè existeix un vertader vincle de consanguinitat amb nosaltres. No som més que mosquits dins d’un univers inabastable. Seria depravat.

Després d’una intensa discussió, Xun Lu va donar la classe per acabada. Des de l’ombra del bell ginkgo biloba, un borborigme va recórrer la distància que separava la seva panxa de la branca més alta de l’arbre. Abans de posar-se en camí, encara va ser a temps de desitjar que aquell dia hi hagués estofat de gos per dinar.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

SOMMELIER (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Alça la copa i n’observa el contingut, d’un groc intens, brillant, amb tons daurats, semblant als cabells de la Clara sota el sol de migdia. La remena lleugerament i s’adona que gairebé no es perceben les llàgrimes al fi cristall. Millor així. Hi acosta el nas i nota l’aroma de fruites blanques, com la pera, l’albercoc o aquella pell tot sortint de la dutxa. També hi troba uns tocs florals, molt tènues, rosa potser. Se’n posa una mica a la boca i ho paladeja. Dolç, com els seus petons; àcid, com el seu humor; fresc, com la seva rialla. Un cop engolit, descobreix que el sabor és persistent, com el record de l’última discussió, i amb un punt agre, talment com un comiat inesperat. Llença la copa a terra i s’acaba l’ampolla de vi bevent-hi a broc.

Microrelat guanyador del Concurs de Microrelat Lletres i Vins, organitzat per la Biblioteca Pública de Lleida.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

NO MENJAREM ANISSOS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Tota la vida ha esperat el petó del príncep que la despertaria, però ara que per fi obre els ulls, al costat del coixí només hi troba un gripau.

Microrelat inclòs al recull “Catàleg de monstres” (Marcòlic, 2012)

L’AUTÈNTIC MINOTAURE (Un microrelat de Víctor Sabaté)

Allò que Teseu ignora abans d’endinsar-se en el laberint és que, aquesta vegada, l’autèntic minotaure no és el monstre que l’espera a l’interior, sinó la dona que s’estima i que l’espera fora, Ariadna; i l’autèntic laberint no és el de murs de pedra, sinó el fil que el conduirà, inevitablement, vers ella.

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. Acaba de publicar la seva primera novel·la, “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012), i manté el blog iaireland.wordpress.com

CITA A CEGUES (Un microrelat de Pere Herrero)

La dona va arribar abans del que estava previst. Se la veia absent, dubtosa, espantadissa. Però hi era, al capdavall, fent realitat un somni audaç i eixelebrat alhora. L’home la va abordar de seguida amb una veu tremolosa, però agafant forces dels contactes previs que havien tingut per telèfon, quan ambdós miraven de sintonitzar les seves pretensions i especulaven amb l’aspecte que tindria cadascú. Hi va haver un moment de tensa vacil·lació per part d’ella, un intent comprensible de tornar-se enrera i engegar-ho tot en orris. Pero la veu d’ell, cada cop més serè i confiat, va teixir un núvol ple de fantasia, que esperonà el desig i les ganes de deixar-se endur a qualsevol lloc. I tots dos van sortir al carrer i van aturar un taxi.

Mitja hora més tard, l’altra dona, la que de veritat havia quedat amb aquell home, va fer cap al lloc de la trobada.

Imatge extreta de www.chatelaine.com

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats "El Basar" de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull "Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos", de Fernando Valls. A internet manté la seva bitàcora Humor Mío i coordina l’edició de microrelats de la revista En sentido figurado. Acaba d’enllestir el seu primer llibre de microrelats "Els dies hàbils", per al qual cerca editor.