LA BONA CONFITURA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Cinc cops vídua en estranyes circumstàncies, cal vigilar l'àvia des de que comença a perdre la memòria.

-Iaia, segur que és aquest el pot de la bona confitura?

Microrelat que Jesús M. Tibau ha dedicat a aquest bloc amb motiu del primer aniversari. Gràcies, Jesús!

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes "Tens un racó dalt del món" (2001), "Postres de músic" (2005) (Premi Marià Vayreda), "El vertígen del trapezista" (2008), "Una sortida digna" (2009) i "I un cop de vent els despentina" (2011). També és autor del poemari "A la barana dels teus dits" (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del mon va guanyar el premi Blocs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Premi Lletra de la UOC (2009).

UN ANY DE BONA CONFITURA

Avui aquest bloc celebra el seu primer aniversari. Ara seria l’hora de fer balanç, d’inventariar el nombre d’autors i de microrelats publicats (vint-i-quatre i noranta-sis, respectivament), d’agrair a cada un dels autors la deferència d’haver cedit les seves obres, de donar les gràcies als lectors que pacientment ens han anat llegint, d’exposar les xifres de lectures, de seguidors, etc. etc.

Però els amants de la brevetat no ens podem permetre panegírics tan extensos. Així que, ras i curt, només direm que aquest bloc (un bloc petit, modest) continuarà publicant cada quatre dies més microrelats dels autors que ja s’han fet habituals, però que també anirà incorporant nous escriptors.

I com que avui toca un nou microrelat, aquí us en serveixo un –en tres capítols– que va formar part del petit recull “Vint-i-dos microrelats de desamor” (Premi Sant Narcís 2011):

LA BONA CONFITURA

I
EllaTrosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
EllManté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altreDecanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.

El dibuix és de l'Ada Masó

DESINTOXICACIÓ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.

–Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust. Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex-lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

La fotografia és de la llibreria "Ateneo Grand Splendid" de Buenos Aires.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.

EL RESPECTE ALS ANCIANS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una manifesta rigidesa. Però se’l veia de bon humor i afamat: “Quina gana que tinc!”, va declarar amb una veu rogallosa, nuant-se un tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de les controvèrsies, així que la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: “I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?”. Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode, però en Pol, amb la descortesia pròpia d’una adolescència rebel, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. Com que l’avi mai no havia estat un bon conversador, ni amant de sobretaules, no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat, pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. I havent dinat va alçar-se i, amb l’excusa d’una migdiada, va sortir de casa.

L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.

Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.

No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.

Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.

Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.

ELS MISTERIS DEL PROGRÉS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Va obrir el diccionari i va veure que la paraula Conill havia crescut tant que ella sola ocupava una doble pàgina. Es va estranyar molt, però va pensar que a vegades les paraules ja ho fan això d'independitzar-se. Sovint n’hi ha que diuen allò que no diuen, a pesar de la insistència de les autoritats acadèmiques en assegurar el contrari.

L’Ovidi Arderiu va tancar el diccionari i no va pensar-hi més. Fins al cap d’uns dies, que en obrir-lo de nou, la paraula conill ja s’ho havia cruspit tot. Com si els mots fossin herba rodona i les pàgines bancals i la paraula conill fos un mamífer lepòrid i el volum, un escena bucòlica de dues hectàrees d’extensió, el diccionari havia deixat de ser una obra filològica per convertir-se en un capítol més de la història natural.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

RERE ELS LLIRIS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Has acabat de perfilar el contorn del meu cos fatigat. No goso queixar-me, tot i que no m’agrada gaire la silueta que m’has atorgat, amb l’esquena doblegada, tal vegada pel reuma, per la meva edat avançada o per tants anys treballant durament la terra. Però avui no he vingut al camp a treballar; avui he vingut a tallar flors, alguns lliris blaus per guarnir la meva habitació i fer companyia a la meva solitud. M’has situat en un lloc ombrívol des d’on no puc albirar el sol, que s’enlaira rere meu; només puc percebre l’escalfor que reconforta els meus muscles dolorits però, si alço el cap, puc contemplar els teus ulls i, en les seus iris transparents, endevino la llum del meu país, aquesta llum que a tu tant et fascina i que projectes cap a mi com si la reflectís un espill o un llac d’aigua cristal·lina. Així són els teus ulls, capaços d'inventar llampades i noves tonalitats.

Has pintat, penjada del meu braç, una vella cistella de vímet on vaig allitant acuradament les flors que he tallat, meravelles blaves, amb llargues tiges verdes aromatitzades per la trementina. I, en el meu cap, hi has dibuixat un mocador negre que oculta el meu cabell canós i també amaga una part del meu front, tan solcat per les arrugues com la llaurada terra rogenca d’aquests bells camps provençals.

Però malgrat el meu dolor, avui em sento afortunada perquè et veig feliç —fins i tot somrius—, i torno a casa radiant d’alegria de veure’t tan content. Qui sap com et sentiràs demà si no reps l’esperada carta del teu germà des de París! Potser llavors tornaran els teus deliris i veuràs espessos núvols grisos al cel radiant o, tal vegada, t’inventaràs tempestes serpentejants, amb llamps violents i vents furiosos. O potser fins i tot decidiràs fer-me desaparèixer del teu paisatge i, en el meu lloc, hi pintaràs un lliri blanc que s’alçarà ben dret entre la immensitat blava. Però si ho fas no m’entristiré, amic meu, ni t’ho retrauré mai. Ben al contrari, m’agradarà compartir amb tu aquest secret que mai ningú no podrà intuir, per molts que siguin els ulls que contemplin la teva obra. Només tu i jo, Vincent, sabrem que rere el lliri blanc de la teva tela, un dia, hi vaig ser jo.

Publicat en castellà a "Dejad que os cuente algo" (El Recreo. Barcelona, 2009). L'il·lustra "Les iris" de Vincent Van Gogh, 1889

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

ECONOMIA DE GUERRA (Un microrelat de Maurici Capdet)

El ministre de medi ambient, acompanyat del d’hisenda, va entregar el premi nacional de sostenibilitat al cos de franctiradors.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

NO VULL TEIXIR BUFANDES (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia. No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres bloc: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

L’INAUGURADOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, circula majestuós sobre l’asfalt de la carretera. Fa un sol de justícia, d’acord amb l’època de l’any i el concepte de justícia d’alguns mandataris del país.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, es detura a uns cent metres del pont, espai suficient perquè el Ministre d’Inauguracions surti i es posi a caminar enmig de les aclamacions i aplaudiments d’una congregació humana i d’una munió de periodistes. Discurs breu però efectiu, tallada commemorativa de cinta, himne nacional, fotografies, més aclamacions i aplaudiments, i retorn a l’automòbil on l’espera un xofer servicial amb la porta oberta.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, s’allunya pel mateix lloc on havia aparegut, amb el temps just per arribar a la inauguració d’un altre pont, el tercer dels vuit que omplen l’agenda de la jornada del Ministre d’Inauguracions. Darrere seu, els periodistes.

Els dos operaris han quedat sols i comencen a desmuntar els figurants de cartró que han fet de públic i els altaveus que han deixat sonar l’himne, les aclamacions i els aplaudiments. Finalment carreguen el camió i marxen també en la direcció del Ministre, perquè, més enllà del pont, la carretera no continua.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall" (1952), de Luis García Berlanga.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

FANTASMA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Meitat incrèduls meitat horroritzats quedaven tots quan el mantis mascle explicava les seves primeres experiències sexuals.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

L’HORA VIOLETA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El doctor, jove i inexpert, em va comunicar la notícia quequejant, gairebé excusant-se, amb una matusseria que em va commoure. Lluny de descoratjar-me –sempre he estat de natural optimista– vaig decidir consagrar aquells pocs mesos que la ciència mèdica em concedia, a dilapidar la meva fortuna, dominat per un sol pensament: per res del mon permetria que els ganduls dels meus fills s’apropiessin del fruit de tants anys de treball i sacrificis.

Vaig viatjar per mig mon, m’allotjava als hotels més elegants, freqüentava restaurants selectes, i em regalava amb tota mena de capricis i excentricitats. Havent satisfet els anhels propis, vaig orientar el dispendi cap a la filantropia: feia donacions a beneficència que m’agraïen amb ulls incrèduls, als captaires els omplia les butxaques de feixos de bitllets o grapats de joies, subvencionava empreses condemnades a fer fallida i invertia en accions a la baixa. Abocat a una ruïna minuciosa, gaudia d’aquell esplendorós crepuscle vital, i qualsevol excusa era bona per deixar que els diners em fugissin de les mans. I em delectava imaginant l’expressió astorada dels meus fills durant la lectura del testament, quan descobrissin que els deixava deutes, hipoteques, molta roba i poc sabó.

Arruïnat i feliç, poc abans de la data assenyalada, vaig visitar la consulta de l’hospital per a un darrer reconeixement. El doctor jove va rebre’m sacsejant els resultats d’unes analítiques. Els seus llavis dibuixaven un somriure festiu, inequívoc. Aquesta vegada sí que se’m va glaçar la sang.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

La fotografia és de Ferran Cerdans.

BUGADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A última hora de la tarda vaig treure el cap per la finestra i vaig veure la furgoneta allà aturada davant de casa. Jo els anava fent gestos amb la mà, que veiessin que els estava esperant, que aquella era l’adreça que buscaven, però semblava que no em veien o que els feia mandra sortir del vehicle. Al final, els dos nois van reaccionar a la meva crida i amb quatre gambades van travessar el jardí i van passar a dins, a la sala.

–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.

A diferència del personal de l’última vegada, que de tan xerraires es feien enganxosos, aquests no deien ni piu. Ho guaitaven tot amb els ulls ben oberts i es limitaven a dir que sí amb el cap. El senyor Octavi, l’amo, el dia que el vaig telefonar per fer-los venir, em va dir:

–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.

Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.
Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.