El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una manifesta rigidesa. Però se’l veia de bon humor i afamat: “Quina gana que tinc!”, va declarar amb una veu rogallosa, nuant-se un tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de les controvèrsies, així que la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: “I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?”. Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode, però en Pol, amb la descortesia pròpia d’una adolescència rebel, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. Com que l’avi mai no havia estat un bon conversador, ni amant de sobretaules, no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat, pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. I havent dinat va alçar-se i, amb l’excusa d’una migdiada, va sortir de casa.
L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.
Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.
No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.
Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.
Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.
L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.
Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.
No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.
Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.
Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.
Això, això, millor cremar en una bona foguera, que així un s'estalvia molts problemes!
ResponEliminaBon estiu!