RERE ELS LLIRIS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Has acabat de perfilar el contorn del meu cos fatigat. No goso queixar-me, tot i que no m’agrada gaire la silueta que m’has atorgat, amb l’esquena doblegada, tal vegada pel reuma, per la meva edat avançada o per tants anys treballant durament la terra. Però avui no he vingut al camp a treballar; avui he vingut a tallar flors, alguns lliris blaus per guarnir la meva habitació i fer companyia a la meva solitud. M’has situat en un lloc ombrívol des d’on no puc albirar el sol, que s’enlaira rere meu; només puc percebre l’escalfor que reconforta els meus muscles dolorits però, si alço el cap, puc contemplar els teus ulls i, en les seus iris transparents, endevino la llum del meu país, aquesta llum que a tu tant et fascina i que projectes cap a mi com si la reflectís un espill o un llac d’aigua cristal·lina. Així són els teus ulls, capaços d'inventar llampades i noves tonalitats.

Has pintat, penjada del meu braç, una vella cistella de vímet on vaig allitant acuradament les flors que he tallat, meravelles blaves, amb llargues tiges verdes aromatitzades per la trementina. I, en el meu cap, hi has dibuixat un mocador negre que oculta el meu cabell canós i també amaga una part del meu front, tan solcat per les arrugues com la llaurada terra rogenca d’aquests bells camps provençals.

Però malgrat el meu dolor, avui em sento afortunada perquè et veig feliç —fins i tot somrius—, i torno a casa radiant d’alegria de veure’t tan content. Qui sap com et sentiràs demà si no reps l’esperada carta del teu germà des de París! Potser llavors tornaran els teus deliris i veuràs espessos núvols grisos al cel radiant o, tal vegada, t’inventaràs tempestes serpentejants, amb llamps violents i vents furiosos. O potser fins i tot decidiràs fer-me desaparèixer del teu paisatge i, en el meu lloc, hi pintaràs un lliri blanc que s’alçarà ben dret entre la immensitat blava. Però si ho fas no m’entristiré, amic meu, ni t’ho retrauré mai. Ben al contrari, m’agradarà compartir amb tu aquest secret que mai ningú no podrà intuir, per molts que siguin els ulls que contemplin la teva obra. Només tu i jo, Vincent, sabrem que rere el lliri blanc de la teva tela, un dia, hi vaig ser jo.

Publicat en castellà a "Dejad que os cuente algo" (El Recreo. Barcelona, 2009). L'il·lustra "Les iris" de Vincent Van Gogh, 1889

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.