SICO (Un microrelat de Frederic Blanco)

L'Alfons anava amb un ganivet clavat a l'esquena. Un ganivet de cuina amb mànec de pasta esgrogueïda i clivellada. El metge de capçalera li va dir que com que la ferida era neta i seca, que millor deixar-ho com estava, que ja cauria sol, que temps i paciència.

La Cari, la seva muller, mirant de posar-hi dignitat, va fer substituir les plaques ronyoses del mànec per unes de cirerer massís, tot i que havia estat dubtant entre unes de freixe més fosques i unes altres d'olivera precioses. Després, diligent ella, es va clavar a cosir traus a totes les camises, jerseis i jaquetes de l'Alfons per poder-hi enfilar el mànec.

Des que va patir la incisió no hi va haver dia –ves quina cosa– que l’Alfons no clavés la vista en algun vianant que també anava amb ganivet de cuina encaixat a l'esquena.

A l'insti de Cornellà, els seus alumnes van creure que això que el professor Alfons celebrés halloween pels volts de St Jordi era indicatiu que repapiejava. El van començar a anomenar El Psicosis –així, en castellà– però com que era llarg de dir li van acabar clavant El Sico.

Els fills, també adolescents, no va semblar que li donessin massa importància perquè no el veien patir massa. El gran se'n fotia. Però es van enfadar amb la mama en saber que havia estat ella la qui havia clavat el ganivet al papa. La Cari sempre explicava que havia sigut així... sense saber massa com, tot d'una es va trobar engrapant el mànec d'un ganivet inserit a l'esquena del seu home. Horroritzada el va deixar anar com si s'hagués enrampat. Es va disculpar, li va preguntar si s'havia fet mal i es va sentir molt culpable. 

Denunciar-la? A ell en cap moment li va passar pel cap; de fet li havia clavat sense malícia, hauria estat un trasbals pels nens i, pobra dona, prou pena tenia de carregar amb totes aquelles culpabilitats.

En poc temps la Cari va deixar l'Alfons. No podia suportar veure'l a casa dia rere dia amb tot allò clavat. Se sentia fatal.

Pobre Sico, això sí que li va doldre de veritat.

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.

TESTOS I OLLES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Durant anys vam inculcar al nostre Eudald unes normes estrictes de conducta. I esperàvem que, en arribar a la pubertat, ens desobeís. Que se'ns enfrontés.

Però les nits que surt amb els amics, sempre torna, obedient, abans de les onze del vespre, tan clenxinat com ha marxat i ben sobri (una sobrietat impertinent, desafiadora). «Hola pare, hola mare», ens saluda, amb un to tan respectuós que resulta provocatiu. D'amagat li regirem les butxaques de la jaqueta per buscar-hi infructuosament tabac, restes d'algun polsim delator o l'embolcall rebregat d'un preservatiu («potser ho fa sense precaucions», ens diem, esperançats). És un estudiant modèlic, no expressa dubtes ni inquietuds, mostra una seguretat insultant. I en lloc d'odiar-nos, s'entesta en estimar-nos, una estimació que li vam dedicar amb la convicció que ens correspondria amb el menyspreu que escau a un adolescent com cal. Tanta bondat ens irrita! «Aquest noi va mal encaminat», solem dir.

Només ens queda el consol de pensar que l'obediència pot ser una forma de rebel·lia: l'Eudald sap el que volem d'ell –que sigui un jove malcarat i indisciplinat– i ens porta la contrària, com nosaltres fèiem a la seva edat.

Microrelat finalista del V Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2015-16. Il·lustra el text un quadre de Domenico Gnoli (1933-1970).

PAOS ED STRELLE (Un microrelat de Roger Batalla)

Quan la A es trobà rodejada en aquell llac, temé el pitjor. Sentia les mirades de la resta de l’alfabet sobre seu. Allò era una venjança en tota regla. Pagaria per una existència de privilegis immerescuts només per ser la primogènita, la favorita dels metges, el crit de guerra, el gemec de plaer o la rialla, amb la discreta col·laboració de la H, que ara també la fitava amb una ira silenciosa. Però llavors, amb les aigües de sobte embravides, un braç metàl·lic monstruós enlairà la noble descendent d’àlef i un escamot de lletres, que ja l’havia abordada. I, amb un últim crit agònic i egocèntric, desaparegué amb les seves germanes de diccionari, de comunicació oral i escrita de tota una civilització, víctima d’una cullerada mortífera de sopa.

Microrelat finalista del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de català de Montornès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Roger Batalla neix a Terrassa i es llicencia en Traducció i Interpretació a la UAB. Un cop establert a Barcelona, estudia art dramàtic a l’Escola Nova Eòlia i cant a Vocal Factory. Es dedica a l’actuació, el doblatge i la publicitat, i s’ha especialitzat en la traducció de teatre i de musical.

48 SEGONS (Un microrelat d'Aida Chavarría)

Li havien tornat a repetir, amb aires de grandesa, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar davant el mirall, va agafar un bolígraf vermell de punta fina i va escriure's unes línies sobre la pell. Ja ho tenia tot preparat i 48 segons més tard es va penjar.

L'endemà van trobar el seu cos nu de roba i aquell text tatuat a consciència que només una veu desvergonyida es va atrevir a llegir:

"48 segons

Li havien tornat a repetir, amb aires de burla, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar...”

Ningú va gosar obrir la boca.

Ningú sabia si era la Realitat o la Literatura qui penjava d’aquella corda.

Microrelat guanyador de l'accèssit del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de català de Montornès (Consorci per a la Normalització Lingüística). L'il·lustra un fotograma de "The Pillow Book" (1996) de Peter Greenaway.

Aida Chavarria Solé (Jesús-Tortosa 1996), va iniciar la seva formació com a periodista tot i que ara és estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Escriu per gust o per necessitat des que era petita i acumula alguns premis de poesia i narrativa fins al moment. Ha publicat alguna entrevista i l’any 2013 va participar en la creació del projecte “Poesia Solidària”; amb el temps, però, li agradaria provar altres gèneres com el teatre o la novel·la. Al marge de les lletres, l’apassiona conèixer gent nova, se sent atreta per tot allò que sigui creatiu (com la moda) i practica el patinatge artístic de tota la vida. 

FUMAR MATA (Un microrelat d'Aroa Periche)

Avui, 29 d’octubre, és un mal dia. El cel està ennuvolat i no deixa que els raigs de sol es filtrin per les finestres. A més, la forta olor de tabac del meu marit impregna tota l’habitació.

Avui, 6 de gener, hi ha tempesta. El temps empitjora cada dia, igual que el meu matrimoni. Hem intercanviat els regals de reis. Feia temps que li preparava un àlbum de fotos i, en canvi, per part seva he rebut una escombra i un joc de ganivets.

Avui, 5 d’abril, és un bon dia. Per fi hem deixat enrere l’hivern i ha començat la primavera: els arbres han florit i els raigs de sol es tornen a filtrar per les finestres. Ja no fa olor de tabac i em disposo a netejar els ganivets.

Microrelat guanyador del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística). Il·lustra el microrelat una fotografia de Jamie Jasso.

Em dic Aroa Periche Izquierdo, tinc divuit anys i sóc de Santa Coloma de Gramenet. Actualment estic cursant primer cicle del grau d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona. Sempre m’ha entusiasmat escriure, sobretot poesia, però mai abans m’havia atrevit a mostrar als altres els meus escrits.

CARTA DE RECLAMACIÓ (Un microrelat de Maria Rovira)

Barcelona, 12 de febrer de 2011

Apreciats dirigents de MOTIBELCO, S.L:

Em dirigeixo a vostès per comunicar-los la meva insatisfacció amb la màquina d’escriure OLYPMIA COMFORT gris perla que jo, Enric Brotons i Puig, vaig adquirir el passat dia 1 de febrer del 2011 a la seva botiga de Gran Via de les Corts Catalanes amb Consell de Cent. Després de rebre un tracte excel·lent, les instruccions justes i un descompte generós, vaig endur-me el seu producte a casa. A mesura que la vaig anar utilitzant, les anomalies van anar manifestant-se de manera exponencial. Perquè es facin una idea del motiu de la meva reclamació, l’he redactada amb la mateixa màquina de la qual em queixo.

 

A vegades i sense donar cap mena de senyal que permeti anticipar-ho, l’aparell em permuta el registre lingüístic del qual estava disposant; adés utilitzant-ne un d’altisonant i grandiloqüent adés parlant així del pal com si fos un extra de Física o Química, sats. En realitat me la pela bastant però el tema es posa especialment chungo si tinc que escriure algo a penya important, al jefe o aixins. I a vagadas, simplament, sa’m posa a ascriura an txava i no sé, no és gens macu.

Vna altra actitvd qve es manifesta ad libitvm i ex abrvpto és la d’inclovre llatinismes, cosa qve si bé inter nos quelcom qve a priori pot semblar d’homo sapiens instrvït, qvan proliferen ad absvrdvm vn se sent vna persona non grata o vn perfecte imbècil, in strictu sensu. També molesta especialment al senyor Brotons qve li sigvi impossible parlar d’ell mateix d’vna altra manera qve no sigvi en tercera persona, ja qve dóna la impressió que tingvi deliris de grandesa i en definitiva estigvi, de facto, tocat del bolet.

I a vegades, sense previ, anterior, antecedent, anticipat, precedent, avançat o davanter avís, m’encoloma llargs, extensos, dilatats, perllongats, interminables reguitzells de sinònims. tOT AIXÒ COMBINAT AMB DIFICULTATS AMB LA TECLA bLOQ mAYÚS, labarraespaiadoraques’encallainohihamaneranoviolenTA d’arreglar i una irritant tendència a substituir les ‘*s’ p¥r altr€s caràct#rs, cosa qu¿ r&sta al t£xt tota la transc♣ndn☼cia qu♥ pugui t nir.

TAMBÉ,

I DE MANERA    A      L E      A     TÒ      RIA,  ACTIVA EL MODE

‘

P O

E

M A

F U

T U

R I S T A ’,

ESTIL QUE, A MÉS DE GASTAR MOLT DE FULL I TINTA,

ACABA SEMPRE AMB EPÍGRAFS OFENSIUS,

CRETINS.

El senyor Brotons us commina, doncs, a que efectueu una substitució ipso facto del trasto dels collons. En cas contrari, tingueu constància que l’heu liat parda.

Atentament,

(signatura)

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.