La vella carcassa és feixuga i fa de mal
portar i amb obstinació l’arrossegues, l’esperit coratjós el tens ben arrelat;
la memòria però és traïdora i ja fa temps que et va començar a jugar males
passades.
Hi caben molts records en seixanta anys
de vida junts però només te’n queden les guspires que desesperadament intento
atrapar per tu. Algunes tardes quan asseguts al sol de l’eixida curulla de
clavells esclatats, t’explico que ens vam conèixer un vespre xafogós a
l’envelat de festa major, em sembla veure un lleu somriure dibuixar-se als teus
llavis i m’imagino que potser sí que saps qui sóc i com t’estimo. Però la meva
esperança s’esvaeix dolorosament com fan les llumenetes calidoscòpiques que ens
entelen els ulls sempre que agosarats volem mirar el sol de cara; aleshores
veig que estàs molt lluny de mi i que el teu retorn no és possible.
Com cada nit m’arrauleixo al teu costat,
em conforta la flaire de la teva pell de pergamí, allargo els dits i et busco
d’esma i sento papallones al ventre eixut. Però les llàgrimes no cessen i
amaren el coixí, ofego els sanglots fins que la teva respiració dòcil i
confiada m’asserena i em rendeix a la dolcesa de la son. No em fa por la fi
perquè he espremut la vida al teu costat i l’he rebut a mans plenes, només
m’angunieja anar-me’n sense tu, estimat, perquè et sé indefens i vulnerable.
Què he de fer, amor meu? Quan la bèstia que em rosega per dins clavi les urpes
tan fort que ja ni la quimioteràpia pal·liativa sigui una opció, què passarà
aleshores? T’estimo i voldria que tornessis només un segon per dir-me que és el
que tu també faries per mi.
Microrelat guanyador del "I
Concurs de relats curts d'amor" de "La Vanguardia", 2010. El quadre és "Hombre en la playa" de Cecilio Plá (1860-1934)
