TOPONÍMIA RECREATIVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Una tarda, l’agrimensor Franz Schmeck va tornar a casa d’imprevist i va trobar la seva dona allitada amb el capità Hess. Li va venir el rampell de desafiar-lo a un duel, però va bandejar la idea perquè tenia les de perdre: l’altre estava tan avesat a les armes com ell als altímetres i a la cadena de Gunter, així que, prudent, va limitar-se a foragitar l’intrús, estomacar la dona –l’agrimensor era un home de caràcter–, i esperar que el temps anés esvaint el tràngol.

Però res no va aturar la cursa dels heroics espermatozous del capità Hess i, nou mesos després de l’incident, la senyora Schmeck donava a llum un nen que reproduïa en miniatura la fesomia del capità: els gens fins i tot havien proveït al nadó del clotet al bell mig de la barbeta, tan característic de Johann Hess.

Grübchenstadt (que aleshores encara no es deia Grübchenstadt) era una ciutat petita, i durant uns dies els Schmeck van ser el centre de les tertúlies. Just quan el safareig començava a minvar, la senyora Grass –la dona del sabater– va parir una bessonada. La notícia hauria passat desapercebuda si no hagués estat perquè les dues criatures lluïen també el clotet marca de la casa. La commoció va agreujar-se quan l’esposa de Hans Nöll, el carnisser, va portar al món una setmesona, malgirbada i a mig fer, però també amb aquell sot inconfusible al mentó.

Es va estendre el desconcert. La facilitat del capità Hess per fecundar les dones del poble era temuda pels marits, secretament admirada per les senyores, i condemnada pel reverend Bauer, qui en els sermons es referia a la vigorosa esperma del capità com a la “llavor del diable”. Però no s’hi podia fer res: inevitablement, cada nounat portava el clot a la barbeta incorporat i, amb el pas de les generacions, l’estigma va propagar-se. No és d’estranyar que a tota la comarca se’n mofessin i que acabessin batejant el poble amb un malnom: “Grübchenstadt”, literalment “la ciutat dels clotets”. El nom va fer fortuna i avui apareix en tots els mapes.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos)

EL VERITABLE HOME DE VITRUVI (Un microrelat de Maria Cirera)

L’aprenent li va allargar l’esborrany amb els dits tremolosos. Leonardo el va agafar amb fermesa i el va avaluar. El traçat era insegur i insistent però l’estudi d’aquell cos humà era del tot harmònic. Del peu fins al genoll, del genoll a l’engonal, de la cintura al coll, del canell al colze, d’un ull a l’altre ull... el veritable treball d’un geni!

Leonardo va guardar-se l’esborrany a la butxaca i va emetre el veredicte:

–Et falta seguretat en el traç. La línia és poc acurada. No has parat prou atenció en la simetria del cos. L’escala està equivocada. El resultat és confós i mediocre.

En resum, t’hauràs de dedicar a pasturar ovelles, com el teu pare.

Mentre el noi marxava escales avall, Leonardo va buscar un punt de fuga en l’impertorbable paisatge de la toscana. Des d’allà, emmarcat pel contrallum de la petita finestra, va reflexionar sobre quines eren les veritables proporcions de l’ésser i, més especialment, sobre quina era la distància que separa les vísceres del replec més obscur de la consciència humana.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

SIS ANYS (Un microrelat de Judit Pujadó)

Quan tenia sis anys fer forats a la sorra de la platja resumia un dia feliç. Llepar un gelat de taronja, nedar per sota l'aigua, arrebossar-me i rodolar fins a les onades. Als sis anys volia ser astronauta, i amb uns binocles intentava localitzar mars i muntanyes en la superfície pàl·lida de la Lluna crepuscular i creia veure Mart, el planeta vermell, en cada estel que lluïa en la nit. Enredar la llengua en un núvol de sucre filat i giravoltar fins a emmalaltir en una nòria de fira, esperar atemorida el cop de l'escombra amagada en un vagó del tren de la bruixa i bufar amb totes les meves forces les espelmes del pastís d'aniversari. Quan tenia sis anys em delia per veure com creixien les llavors que plantava en testets diminuts i regava amb il·lusions de vidre i quan apareixien les primeres fulles les hauria volgut mimar com si fossin la meva nina preferida. Als sis anys la meva millor amiga es deia Diana. Jugàvem a professores i a perruqueres al pati de l'escola. Les seves galtones somrients, l'olor del guix i la pissarra, i el tacte greixós de les ceres formen el meu paisatge infantil.

Els sis anys són els darrers que va complir Muhammad a la ciutat de Betlem, Mariam a Jerusalem, Salam a Bagdad... en quin núvol de sucre filat s'han quedat els seus somnis interromputs prematurament per les bales?

Il·lustra el microrelat un fotograma de "El espítiru de la colmena" (1973) de Víctor Erice.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira) i “30, 40 l’Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d’Edicions Sidillà, on ha publicat “Tombes i lletres". Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

QÜESTIÓ DE SANG (Un microrelat de M. Victòria Lovaina)

Sóc de naturalesa influenciable. Per això, quan em van telefonar des del banc de sang i de teixits, en referència a la donació de sang que havia fet feia uns dies, i em van demanar que hi anés l'endemà, vaig pensar que alguna cosa no rutllava. De cop, tot se'm va tornar inestable com si el món flotés a la deriva.

L'endemà, a la Vall d'Hebron, em va rebre una infermera d'aspecte juvenil i rostre pigat davant la qual em vaig sentir insignificant i perdut, com una criatura, i em va fer passar a un despatx. Mentre m'hi esperava, tota la munió de fantasmes em van accelerar el regirament d'estómac que em durava des del dia anterior i unes palpitacions discontínues que m'intimidaven.

El doctor va aparèixer amb el dubte dibuixat al rostre, em va donar la mà i va seure darrere la taula, immensa i amenaçadora. Només se m'acudia preguntar-li quant de temps em quedava de vida. Però no vaig dir res perquè qualsevol data m'hauria semblat un despropòsit. Després d'un breu silenci, que a mi em va semblar etern, el metge va dir la paraula clau: "Blava". Que la meva sang s'havia tornat blava per algun mecanisme que no havien pogut dilucidar, va intentar aclarir. "Ja", vaig exclamar més recuperat interiorment.

–Ara és qüestió de fer tot un seguit de proves, i després ja veurem –va afegir el metge amb certa distància, i finalment es va acomiadar amb celeritat.

Quan vaig sortir de la consulta, vaig mirar la infermera directament als ulls i ella els va abaixar, una mica atordida, mentre em donava el paper on s'indicava la data de les proves. En sortir de l'ascensor, de sobte em va fer nosa tota la gent acumulada, amb aquella olor a perfum de garrafa i aquells crits tan vulgars. Abans de marxar, vaig aturar-me en el quiosc de l'hospital i vaig agafar totes les revistes del cor, volia saber l'estat de les monarquies europees, de qualsevol podia provenir la meva sang blava.

El quadre és de Paul Klee.

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.

EL PRECURSOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

 "Cada escritor crea a sus precursores"

J. L. Borges, Otras inquisiciones.

Ara sóc un escriptor consagrat i aquestes qüestions ja no m'amoïnen, però quan començava a obrir-me camí en el món literari, cansat de sentir als crítics associar-me amb determinats autors –les meves "influències evidents", els meus "referents", insistien– vaig inventar-me un escriptor que seria el meu precursor: un romàntic danès, Lars Haugaard (1849-1898). Si em preguntaven per un autor que m'hagués influenciat, sempre contestava que "òbviament" Lars Haugaard, l'estilista nòrdic, el príncep de les lletres de Dinamarca, el bard de Copenhaguen. Els saberuts corrugaven les celles; els prudents afirmaven amb el cap; els ignorants exclamaven: "Ah sí, Haugaard!". Pregonava que els meus llibres no s'entenien sense el seu magisteri, que jo sempre seria l'ombra pàl·lida de Haugaard. Vaig imaginar-li una obra (extensa), una biografia (tràgica), una imatge (turmentada).

Amb els anys, en arribar-me el reconeixement, convertit jo en el referent dels joves, Haugaard va difuminar-se. Vaig oblidar-lo.

Però avui, casualment, l'he trobat a Internet. Lars Haugaard: novel·lista i poeta danès. He encarregat tots els seus llibres. Els espero, temorós d'haver estat la seva ombra pàl·lida.

Microrelat finalista del III Concurs de Microrelats 2013-14 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès. L'home de la imatge podria ser Lars Haugaard però és el compositor Hector Berlioz (pintat per Émile Signol).