SÉ QUE VINDRÀ (Un microrelat de Toni Arencón i Arias)

...sota el gelat Atles jaient hi ha un lloc, segur per la defensa de la sòlida mola...

Les Metamorfosis, Ovidi

Sé que vindrà. Quan la nit s’arrossegui sobre la vall, tal com va predir l’oracle de Sèrifos, vindrà el monstre. Protegit amb un escut brunyit i armat amb una espasa corba, amb l’eterna ansietat de tallar la meva desídia ombrívola i ancestral.

Podria fugir, com ho han fet les meves germanes, però no tinc esma per fugir. Elles mantenen voluntat de supervivència. Jo ja no. Em podria amagar... però no en tinc, gens, d’ànim ni d’esma ni de voluntat.

Dispersa de pensaments i mancada de vitalitat, no podré evitar quedar-me gelada pel terror en escoltar els udols sinistres. Albiraré després, borrosa per la boira, la figura deformada, violant la pau de la meva llar. Preludi del final.

Podria alliberar els gossos de les seves cadenes... però, desassossegada d’esperit, no tinc força per aixecar-me del llit. Pobres animals! La bèstia esquinçarà les seves entranyes.

Sé que vindrà. Anhela la meva sang creadora de vida. Desconeix la misericòrdia. Olora la meva por i no tindrà pietat.

Podria clavar llistons per barrar les portes... però l’apatia em consumeix. La malenconia em devora. Em justifico argumentant que poca cosa podrien fer les meves defenses improvisades per aturar la seva fúria assedegada de sang.

Em fa tanta mandra pensar en defensar-me’n... Em fa tanta peresa pensar en fugir...

Sé que vindrà. Ho sé.

Amb una mica de sort, si tanco els ulls i em faig la dormida... o, talment, si faig com que no respiro... Si no goso ni pensar... Em fa tanta peresa pensar... Em fa tanta mandra...

...Em fa tanta peresa pensar...

* * *

Protegit pel poder de la invisibilitat de l’elm d’Hades, Perseu va decapitar Medusa a l’interior del seu estatge.

Es va estranyar que la gorgona no oposés cap resistència ni intentés petrificar-lo amb la mirada. N’hauria tingut prou amb obrir els ulls tot just un batec de cor abans que l’espasa li tallés el coll.

Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 ("Pecats capitals"). La il·lustració és "El peu alat de Perseu", obra de Toni Arencón.

Toni Arencón i Aruas (El Prat de Llobregat, 1963) conrea l'escriptura, el dibuix i la pintura. És editor editor de la revista “Lo Càntich”, www.locantich.cat (Premi Blocs Catalunya de Cultura 2010), publicada per l’Associació de Relataires en Català. Ha estat guardonat en molts certàmens literaris i ha publicat el recull de relats “La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica” (2012) i ha estat antologat en els poemaris “Poesia a la Frontera” i “Oncovallès Poetic”. També ha publicat poemes, contes i narracions en obres col·lectives.

CELSIUS 233 (Un microrelat de Ferran d'Armengol)

Aquell any en feia dos-cents que es va declarar pecat l'escriure. Pocs ho recorden.

Maddog no tenia costum de córrer i menys d'empaitar a una jove volàtil sota la pluja. Per descansar, va seure un segon en una roca molla.

Clara fugia cap al bosc, l'aigua li regalimava per tot i duia la roba xopa enganxada al cos. Es girà i el veié de reüll, ell alenava exhaust. Va somriure, però voldria plorar. Maddog recordà quan la va conèixer. Abans d’escoltar-la, mai no hauria cregut possible sentir curiositat per una amant dels llibres, i escriptora. No entenia que encara en quedessin, després de dos segles de persecució. Però ara sabia que estava fart de cremar llibres, i no comprenia que escriure fos pecat.

Clara va travessar el petit riu, més enllà i dins dels bosc tenia el seu cau, una cabana en un indret amagat. Si ell la trobava... ja se'n sortiria d'alguna manera.

Quan Maddog la veié entrant en el bosc va saber que havia d’anar-hi, però estava confús. Res el lligava a un món en el qual havia deixat de creure, aquella noia l'atreia i molt. Volia saber el seu límit, fins on podia arribar, entrar dins el bosc prohibit n'era un, i la va seguir.

Clara estenia la roba per eixugar-la quan ell va obrir la porta.

–Per què m'has seguit? –li demanà quan el veié dins.

–Vull comprendre.

–Ets més gran que no pas jo, hauries de saber coses que jo no sé, i insinues que sóc jo qui et pot ajudar?

–Els escriptors sou proscrits, i vull saber-ne el motiu.

–Mira't, ets un agent del poder, quan tinguis el que vols, em denunciaràs?

–Vull aprendre a llegir-te, malgrat que sigui pecat.

–Segons allò establert, el pecat és escriure.

–Tot arribarà. Hi ha res més temptador que contradir als qui dicten credos i es creuen poderosos? Ells sí que són pecaminosos.

Aquell home havia de tenir moltes històries per compartir. Mirant-lo bé, Clara pensà que junts potser serien els últims pecadors. Complaguda, cregué bo desvetllar-li els misteris d'escriptor.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 "Pecats Capitals". La fotografia que l'il·lustra és de Ferran d'Armengol.

Nascut a Barcelona i resident a Terrassa de fa vint anys. Escric de ben petit. M’agraden els límits del relat curt i també faig poesia, però no descarto fer novel·la algun dia. Sóc membre del grup “Setze Petges” amb dos llibres publicats i un tercer en camí. Tinc diversos contes editats en altres reculls i en la revista de fantasia terror i ficció Catarsi. Penjo textos a la pàgina de Relats en Català i en el meu bloc “Escrits de l’home fosc”, també col·laboro en la revista literària digital “Lo Cantich” de l’ARC. Finalista en diversos concursos i guanyador del II Premi BlaBla de microrelats de Vallfogona de Riucorb.

IT'S A WONDERFUL LIFE (DISTORSIONANT FRANK CAPRA) Un microrelat de Sergi G. Oset

L'home puja fins a la cinquena planta de l'edifici i s'atura davant d'una porta grisa. Abans d'entrar, treu de l'americana el retall del diari i comprova que no s'ha equivocat.

L'oficina sembla la d'un detectiu d'un film antic de Hollywood. ignorant a la resta de clients es dirigeix fins a l'única taula lliure. No vol cridar l'atenció

–Segui, segui. No, no calen presentacions. la discreció és norma en aquesta casa –el tranquil·litza, convidant-lo a seure, un homenet amb aspecte de talp que regira una muntanya de documents–. Així doncs, l'única cosa que necessita és un cotxe nou.

L'home anònim, visiblement nerviós, assenteix amb el cap. Ara recorda clarament com s'ha rigut d'ell la seva dona quan li ha dit que trobaria els diners per a l'automòbil.

–Bs una formalitatm-- per  Ara recorda clarament com s'ha rigut d'ell la seva dona quan li ha dit que trobaria els diners per a l'é, bé. Només una formalitat... Perquè vol un altre cotxe?

L'home anònim comença a suar. Durant un instant es troba atrapat sota l'escrutini intens de l'home talp.

–Cu-cu-cunyat... el meu.... cu-cunyat...–balbuceja.

–Ah! –exclama l’oficinista picant-li l'ullet–. El seu cunyat en té un de millor.

L'home nota com la cremor li puja per les galtes, sentint-se com un col·legial enxampat fent una malifeta.

–Tranquil, tot és correcte. Signi aquí, i aquí... i no es deixi aquesta, és per la nostra... financera.

L'home anònim comença a signar els fulls a tota velocitat; però, unes paraules a l'última pàgina, el fan dubtar.

–Què vol dir, que els cedeixo les meves ales? No en tinc jo, d'ales!

L'home talp somriu ensenyant unes dents esmolades. Quan contesta, ho fa amb un to de confidència:

–Així no hi ha cap problema, oi? Si no en té, no perd res.

L'home anònim comença a pensar que alguna cosa no rutlla. Està a punt d'aixecar-se quan l'home talp torna a parlar:

–Imagini's aquest diumenge arribant a casa del seu cunyat amb el cotxe nou...

L'home anònim signa l'últim paper amb pols tremolós, agafa el xec i arrenca a córrer escales avall.

Encara té temps de passar pel concessionari abans no tanquin.

Microrelat guanyador del Tercer Premi ex-aequo al Concurs de Microrelats de l'ARC 2012-13 "Pecats Capitals". L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "It's a wonderful life" de Frank Capra (1946)

Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V i al I Premi de Relats Pulp. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) és el seu primer recull de microrelats.

EL JARDÍ DE L'EDÈN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo bé la Rosa: una nena escarransida que va enamorar-me amb les dues trenes, un tramat daurat que naixia d’una clenxa perfecta que li dividia el crani en dues meitats simètriques. L’alenada de colònia que les trenes aixecaven al seu pas, aconseguia anul·lar efímerament la fetidesa d’aquella aula del parvulari.

A primària, la Margarida em va fer perdre el seny. Per corregir la desviació capriciosa de les incisives, duia encaixat a les dents un aparell odontològic, que es treia per deixar-se petonejar. M’acaronava el clatell amb una mà, mentre l’altra sostenia els filferros humits; recordo l’aspror metàl·lica de l’alè, que jo sempre atribuïa a aquelles fascinants escultures d’arabescos retorçats que li omplien la boca.

La Violeta la vaig conèixer a l’institut. Sempre mastegava xiclet i fumava amb un estudiat aire de suficiència i menyspreu après dels adults. Quan anàvem a la discoteca, se m’arrapava amb el seu cos elàstic, i jo ensumava les aromes barrejades de tabac i suor.

Amb aquests precedents, a vegades em pregunto si no va ser el nom el que primer va atraure’m de l’Hortènsia, perquè quan van presentar-nos –a la boda d’un amic comú de la facultat– jo ja pressentia que acabaríem intimant. Desprenia l’essència casolana de les passions duradores. Mesos més tard, ens declaràvem amor etern i ens casàvem.

No havia de ser una flor més al meu jardí, l’Hortènsia, però, inevitablement, tres anys després del nostre enllaç vaig coincidir amb l’Azucena, una estudiant colombiana. Combinava una dolçor afruitada, cítrica, amb un punt subtil de canyella que era irresistible: vaig deixar-ho tot per ella. Teníem perspectives d’una vida en comú meravellosa, però un matí, mentre fullejava el diari a la sala d’espera del bufet de l’advocat que tramitava el divorci, va sobtar-me la fragància poderosa d’un nouvingut.         

Així va ser com vaig conèixer el Narcís.

Microrelat inclòs a "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). El quadre és de Henri Rousseau.