EL METGET (Un microrelat de Sílvia Armangué)

La meva tieta Josephine Duponte, dels Duponte de tota la vida —milionaris per gràcia de la carn de porc adobada i de la seva minsa humanitat— tenia noranta-sis anys. Era allitada des dels vuitanta-nou, i es consumia de tot de mals dispersos, ni vivia ni deixava viure, i malgrat era un esquelet gemegaire, no li donava la gana de morir-se.

Com que els meus pares no podien, m’havia pagat la carrera de Medicina; ella no havia tingut fills, i jo era el seu únic hereu. Es va cobrar la bona acció: en sentir-se vella i sola, malgrat un exèrcit de criats i llepaires que no minvava, em va cridar al seu costat. Fa set anys que visc en aquest castell, aïllat del món i al servei d’ella. A qualsevol hora del dia o la nit, per causa d’una tos sobrevinguda, per una coïssor a l’espatlla dreta, perquè vol molestar simplement, la seva veu de canyes trinxades travessa les estances i em martiritza l'oïda:

           

—El metget! Que vingui el metget!

Fart de la vida que porto, vaig encomanar, en secret, les llavors d’una planta oriental bella i maligna, que duu al pistil i estams, i també als pètals, un rar verí.

La planta va créixer obscura i dèbil, en un racó del jardí humit, i va florir de cop, una nit de vent: foren unes flors petites, blanques, d’aroma intensa. En vaig trossejar un pom amb oli d’oliva i alfàbrega i li vaig pujar el porc rostit del sopar amanit amb la mixtura. Ella no volia mai menjar, però al cap de quatre mossegades li entrava la gana i s’ho cruspia tot, queixant-se de tothom i de la mala vida que havia de sofrir. Quan va mencionar aquell gust nou i perfumat que li entrava a la boca, li vaig explicar que era un acudit del cuiner. La vaig deixar dues hores després, mentre s’adormia entre rots i petarrassos, desitjant-li bona nit. Em sentia inquiet, però esperançat.

L’endemà, la tieta estava com una rosa. Es trobava millor que mai. Cada vespre va voler flors amanides; en comptes de migrar, va començar a engreixar-se: tenia roselles a les galtes i cantava gori-goris amb una veu que era com el xerric de vint gats borratxos.

Van passar tres mesos. La planta s’apagava i ja no treia flors. Jo no dormia de nits. La tieta usava ara un llit gegant, on feia rodolar d’una banda a l’altra el seu embalum de greixines. Tenia els dits de mans i peus inflats i vermells de sang nova. Allò ja passava de taca d’oli. Jo no sabia què fer.

Fins que una matinada de primavera una minyona va córrer pels passadissos fins a la meva cambra, per caure mig morta quan vaig obrir la porta: alguna cosa espantosa havia succeït. Vaig apressar-me a l’estança senyorial.

La tieta havia rebentat, literalment; de dintre seu, entortolligada als budells i a la carcassa on jeia exànime el seu cor sec, a tots els ossos i nervis de la carn, s’agitaven tiges monstruoses, des d’on florien les flors blanques perfumades.

L’horror em paralitzà, tal com els circells de la planta malvada.

I ara visc així, sentint com creix a dins meu.

Fins que ja no em necessiti.

Microrelat guanyador del Premi Núvol 2019. La il·lustració és d'Allan Lee.

Sílvia Armangué (Manresa, 1960) és biòloga. Els seus contes han aparegut en els llibres col·lectius de Cornèlia Abril i del web Relats en Català. Ha publicat Estats del metall (Edicions Saragossa, 2013), premi de poesia a «Paraules a Icària».