dissabte, 2 de novembre de 2019

LLAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Home, sweet home, el text més recent del dramaturg gal·lès Cornelius Pritchard —l'autor més reputat del «nou hiperrealisme»—, només es pot representar en cases o pisos particulars. Els que volen veure l'obra han de reservar una data. La companyia es trasllada al domicili a l'hora convinguda. L'escenògraf fa una exploració ràpida dels espais i els tècnics en verifiquen la il·luminació mentre els actors i les actrius es van familiaritzant amb els nous escenaris.

Cada acte té lloc en un espai diferent: la sala d'estar, la cuina, un lavabo, un dormitori. En l'últim acte, els actors, que ja s'han avesat a la distribució de la casa, es van movent amb aplom per tot el pis, com si fossin inquilins habituals, i els espectadors han de perseguir-los per poder escoltar els diàlegs i no perdre el fil de la història. L'escena culminant es produeix al rebedor. En acabar, els personatges surten per la porta i així abandonen l'obra i la casa. Un mutis total. No hi ha aplaudiments ni salutacions. Pritchard es vanta d'haver creat la primera peça teatral que «desafia la convenció burgesa de l'ovació» (segons les seves paraules).

Però Home, sweet home, diguem-ho sense embuts, no és una obra complaent ni lleugera. Ben al contrari, «enfronta l'espectador amb els seus propis dimonis» (paraules de l'autor) retrata la misèria, els vicis, la maldat inherent en la naturalesa humana. En acabar les tres hores d'espectacle, ningú no en surt indemne. És un cop de puny. Costa reprendre la vida entre les mateixes parets que han presenciat tanta perversitat, tant horror. En els dies que segueixen a la funció, entre els membres de les famílies hi ha tibantor, discussions, baralles. S'han denunciat casos d'agressions i violència domèstica. Fins i tot, tres suïcidis i dos assassinats s'han atribuït a la «malignitat contagiosa de la peça» (de nou, l'autor).

Diverses entitats catòliques ja n'ha demanat la prohibició. La companyia té compromesos els pròxims dos anys i mig.

Microrelat guanyador del 9è Concurs de Microrelats de l'ARC (Associació de Relataires en Català).

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada