diumenge, 24 de novembre de 2019

AMOR IMMORTAL (Un microrelat d'Olga Garcia Beneyte)


L’endemà de l’enterrament es va presentar a casa.


—Aquí no t’hi pots estar —li vaig dir espantada—, tens ordre d’allunyament!


—En el meu estat no procedeix —em contestà—. Vull demanar-te perdó. No et tornaré a fer mal.


—Ja, la cançó de l’enfadós. No et crec, ves-te’n! No et vull veure mai més!


Va marxar capcot mormolejant que ell sí que em perdonava.

Al llarg dels mesos les visites van sovintejar. Deia que se sentia sol. Jo no les tenia totes, tanmateix, em sentia un xic responsable de la seva situació. Un dia, tot d’un plegat, em va abraçar. Va ser tan dolç! Com al principi, com quan ens vam enamorar, abans de casar-nos, abans de les gelosies, abans de voler tenir un fill, abans del diagnòstic. En tornar de la clínica, em va etzibar: «Creus que no soc prou home, jo?», i «tros de puta, sé que estàs desitjant follar-te altres homes!» I pam, cop de puny. Així van començar les pallisses. Jo confiava que, amb el temps, la ràbia aniria minvant, però la violència va augmentar de tal manera que vaig haver de posar fi a la qüestió abans no em matés. I pam, un sol tret.


Ja han passat quasi dos anys. Ara tornem a estar enamorats. Fem l’amor amb tendresa. Això sí, no puc tocar-li el forat de la bala perquè aleshores s'esvaeix tot ell en un instant i li costa molt tornar a ser corpori.


Avui l’espero frisosa. Li he de donar una bona notícia: el metge es va equivocar, no és estèril, estic embarassada.

Olga García Beneyte, barcelonina resident a Vallirana. És professora de ioga. Ha guanyat diversos concursos literaris, ha publicat el llibre En Màtic i Internet / Les vambes noves d’en Marc (Editoral Barcanova, 2003) i un relat al recull Alma mater i altres narracions (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).

Cap comentari:

Publica un comentari