Em van jurar i perjurar que aquella casa estava
embruixada, que era un fet demostrat, que seria la prova que li calia a un
escèptic com jo per retre’s a l’evidència i obrir els ulls a les altres
realitats. M’hi vaig avenir, per què no? Només volien que hi entrés per
donar-hi un cop d’ull i confirmar-ho, i així ho vaig fer, de nit, evidentment,
i m’hi vaig passejar xiulant en el to displicent de l’incrèdul militant: vaig
obrir portes, calaixos i armaris, vaig mirar sota els llits, vaig treure el cap
per les finestres per burlar-me dels badocs que m’esperaven al carrer, vaig
alçar tapes de vàters i vaig descórrer cortines de dutxes. I què hi vaig
trobar, en aquells forats, racons i recambrons? Pols i més pols, diaris
esgrogueïts, peixets de plata i floridura. I un osset de pelfa arnat i cec, que
em vaig endur per brandar-lo davant les cares decebudes d’aquella colla de
crèduls figaflors. Un cop al peu de les escales, quan em disposava a girar el
pom de la porta, vaig notar que em serraven el canell amb una força
sobrehumana. Va ser aleshores que vaig veure que l’osset tenia urpes i no volia
que marxés.
Josep Sampere i
Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas
urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani.
L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit
novel·les juvenils força atípiques, com ara 32
d’octubre, El dimoni de la tarda
(finalista del Gran Angular 2007) La nit
dels ocells transparents i Sis cors a
l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el
seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i
nombroses sèries infantils celebèrrimes com El
Capità Calçotets i Molly Moon. La
seva última novel·la publicada és Aquesta
nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).
Molt bo!
ResponElimina