dijous, 4 de febrer de 2016

SOTA UN SOL DE MIGDIA D'AGOST (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Els metges ho tenien clar i així m’ho van dir. Quan el tumor cerebral que m’havien trobat assolís un cert punt de desenvolupament —podia succeir l’endemà o al cap tres mesos—, jo em sentiria molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost, i llavors m’adormiria i ja no despertaria.


Quan vaig sortir de la consulta, vaig anar directament a l’estació d’autobusos i vaig tornar al poble. Vaig aprofitar el trajecte per anar paint la sentència i més tard, en acabat de sopar, vaig pujar al terrat a mirar la nit. Era fosca, sense lluna, i podia contemplar milers d’estels i la massa densa i estirada de la via làctia. Entre mil coses que pensava, em vaig adonar que, si volia deixar els assumptes endreçats, havia de tornar a ciutat per anar al banc, al notari i a la funerària, així que vaig decidir de fer-ho l’endemà mateix.

Em vaig llevar a trenc d’alba i vaig travessar el poble per anar fins a la parada de l’autobús. No vaig trobar ningú ni pel camí ni a la parada. Vaig arribar a pensar que potser aquell dia no n’hi havia, d’autobús, però aviat un brunzit de motor i el grinyol d’un canvi de marxes van irrompre en el silenci de la matinada i al cap d’uns instants va aparèixer. Anava buit. Hi vaig pujar per la porta del davant, vaig pagar el bitllet al conductor i vaig anar a seure al fons. Després va pujar un home grassonet, amb barba blanca, que em va saludar amb un gest del cap, va deixar la bossa que portava al seient de la finestra a mig autocar i va seure tocant el passadís. Quan les campanes tocaven l’hora, va venir corrents la mestressa del bar que va seure darrere del conductor i s’hi va posar a parlar. Finalment, es van tancar les portes automàtiques i el vehicle es va posar en marxa. Clarejava. Va ser llavors que em vaig adonar que estava molt cansat, molt, com si portés hores caminant de pujada sota un sol de migdia d’agost. Vaig tancar els ulls, la remor del motor s’amollia, el cel estava farcit d’estels, em vaig adormir.

Microrelat guanyador del 2on premi al V Concurs de Microrelats de l'ARC (Associació de Relataires en Català). L'il·lustra una obra de Van Gogh.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

1 comentari:

  1. És un esplèndid relat, una escriptura plena d'una senzilla- que no simple- dignitat. Ja vaig tenir el plaer de llegir-lo a RC; com que en Jordi té un gust exquisit, m'agrada llegir-lo aquí. Ja saps que m'agrada molt- molt és dir poc- com escrius. Una abraçada
    Silvia

    ResponElimina