COM UNA NENA PETITA (Un microrelat d'Isabel Borràs Latre)

Avui la tieta Dora compleix setanta anys i ella no ho sap perquè cada any es pensa que en fa vuit. Sempre, pel seu aniversari, ens regala a tots els nebots una fotografia seva, per a que no l’oblidem, cosa gens fàcil.

Ha de venir el «retratista», com n’hi diu ella, i tot el matí ha anat atrafegada. S’ha fregat fort els genolls, marrons i masegats de tant jugar a la caseta de les nines, però ha estat inútil, han quedat igual.

Amb molta paciència i davant del mirall del seu tocador, s’ha crepat la melena rossa recremada per tants anys de tint i permanents i, quan la té ben airosa, s’ha plantificat al damunt una llaçada digna d’una cistella de Nadal de les més cares. Finalment s’ha posat el vestit blau de vellut amb puntes al coll i a les mànigues, els mitjons de ratlletes i les «manolites» de vellut com el vestit.

Porta sempre el braçalet de la primera comunió quan, per a ella, es va aturar el temps, i ha triat les ulleres metàl·liques petitones, fent cas a la seva mare que li deia que les de pasta se li menjaven la cara. Se les ha posat, tot i que no hi du vidres.

Ha preparat un coixí molt gran folrat de crep satén color «toffee», els caramels que a ella li agraden i s’hi ha assegut, amb el senyor Anselmito a la falda. El senyor Anselmito és el nino que ella vesteix i desvesteix incansablement i que va lligat a la seva peculiar existència.

Un cop ben asseguda damunt del coixí espera al «retratista» que farà la foto de rigor de la petita i adorable tieta Dora.

Il·lustra el microrelat, «La muñeca», de Fernando Botero, quadre que va inspirar el text.

Isabel Borràs Latre, vaig nèixer a Cardedeu al 1959. La meva feina habitual no té res a veure amb l'escriptura. Escric des de fa uns anys a recer de "Pasta de Full" on m'hi trobo molt feliç. Llegeixo i escric habitualment, m'han premiat i publicat alguns treballs.