Quan per fi vam haver arribat a l’aqüeducte
de Nyomanú, la meva dona i jo vam trempar d’emoció. Feia mesos que preparàvem
aquell viatge, sabíem d’on havia sortit el material emprat per la colossal
construcció, ens havíem après els noms dels arquitectes i la seva vida privada,
havíem reconstruït cadascuna de les ciutats antigues a les quals l’aqüeducte
havia proveït. I vet aquí que la primera cosa que em va cridar realment
l’atenció quan vam arribar a Nyomanú, va ser aquell turista asiàtic tallant-se
les ungles d’esquena al monument.
Es tallava les ungles de la mà fent-les
saltar per aquí en enllà amb absoluta impunitat. Per si això fos poc, quan va
haver acabat amb les ungles de les mans, es va treure el mitjó blanc sobre fons
negre i es va començar a tallar les dels peus. Clec-clec. Clec-clec. Tot i el
meu enorme interès per l’aqüeducte de Nyomanú, no podia deixar d’observar
aquell coi d’asiàtic menut, del tot fascinat pel seu comportament. Abans de
perdre’l de vista, va alçar el cap i em va dedicar un somriure des de sota el
serrell de xarol.
Deu anys més tard, no recordo els materials
que formen l’aqüeducte, ni el nom de cap dels arquitectes. En canvi, sóc capaç
d’evocar amb total nitidesa el somriure d’aquell asiàtic i el clec-clec de les
seves ungles saltant per l’aire.
Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i
treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de
lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha
publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment
forma part del grup literari Cornèlia Abril.
Ja se sap que els asiàtics són impredictibles. Quan somriuen mai saps que s'amaga darrere d'aquell somriure. Doncs bé, la memòria és tan impredictible com un asiàtic.
ResponEliminaBoníssim, Maria! És tal com la vida i més.
ResponEliminaBesos de merengue,