Ningú
de nosaltres es va posar trist quan es va morir la tieta Immaculada. No vull
dir que ens n’alegréssim, tan sols dic que ningú va plorar. Va tenir una
d’aquelles morts que tots ens desitgem: A la nit te’n vas a dormir i al matí ja
no et lleves. A més, el somriure maliciós del matí que ens va deixar de record
(i que ja no li vam poder esborrar), no feia pensar que el traspàs l’hagués
amoïnada gaire. Més aviat semblava que l’haguéssim enxampat fent una malifeta a
mig somni. I, a veure, la tieta Immaculada ja tenia cent-un anys. I em consta
que ella també volia morir-se; entre d’altres coses, per no haver de suportar
la tieta Lola.
La
tieta Lola només té noranta-anys, i, si segueix l’exemple de la tieta
Immaculada, encara l’hauré d’invitar al meu casament. No és que li vulgui cap
mal, a la tieta Lola, però se li ha fet un caràcter impossible. Es veu que això
de ser vell deu posar de molt mal humor, perquè la tieta Immaculada tampoc era
l’alegria del jardí, que diguem (que en pau descansi i que em perdoni). Però
almenys la tieta Immaculada no et deia tot el que pensava. La tieta Lola sí.
La
tieta Lola t’ho ha de fer saber tot. Sobretot el que no l’hi agrada, i el per
què no l’hi agrada i com hauria de ser perquè l’hi agradés. I després et
comença a exigir coses, capricis; com l’altre dia que em va enviar als “xinos” perquè
li comprés un moneder. (Guaita, com si fos ella qui pagués!) I havia de ser
ara, és clar, de sobte no hi havia res més urgent que el moneder de la tieta
Lola. I jo que, per tal de no sentir-la, ho deixo tot, baixo als “xinos”, agafo
i pago; i quan li pujo el moneder, se’m posa de morros i em diu que no el vol.
—No,
nena, no...! D’aquells altres..., d’aquells que fan clec, clec...
—Però,
tieta...
—Com
el que tenia la Immaculada, òspites! El feia sonar per provocar-me enveja:
clec, clec..., tot lo dia! La nit que va estirar la pota se’l va endur a
l’altre món perquè no me’l quedés.
Me la
vaig mirar atònita, sense saber què dir.
—Clec,
clec, nena...! Clec, clec...!
El quadre que il·lustra el microrelat és de Grant Wood (1891-1942)
Nascuda a
Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un
institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat
la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals
n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions
Els Llums).
Peculiar el comportament d’aquestes dues germanes que “s’estimen” i s’envegen més enllà de la mort. Trobar-se en mig d’una guerra bruta entre tietes pot provocar certs problemes.
ResponEliminaBon relat, Violant!