diumenge, 29 d’agost de 2010

VIATGE A LA PLATJA DELS DESPULLATS (Un microrelat de Jeremias Soler)


El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats, nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada, m’arribaren uns càntics. Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames, mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri... Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”. I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.


Jeremias Soler és professor de secundària. Guanyador, entre d'altres, del Certamen Literari de Vila-real 2008, del IV Premi de Relats Breus de Sant Joan Despí, del X Concurs de Contes Fernando Rodríguez Contreras, del XIX Premi de Narrativa Breu d'Artesa de Segre, i del XXIX Premi Joan Fuster de l'Ajuntament d'Almenara.

dijous, 26 d’agost de 2010

L’ABELLA I LA BÈSTIA (Un microrelat de Maria Cirera)


Cada dia l’esperava a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esgarrat. Ella passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat, en la melena estirada, l’altivesa, en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat comprovar-ho mai. Pujava el cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. “I si mai s’atreveix a declarar-me el seu amor d’idiota?”.

El dia de Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les seves mans. Els talons es descompassen, la melena perd rigidesa, el perfum de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent salvada.

Pel retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre al seu darrere després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.


Microrelat seleccionat al “V Premi de Microrelats El Basar de Montcada”.
Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dilluns, 23 d’agost de 2010

PERDRE LA FE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Convertir-se en pasta de paper per fer nous llibres és llei de vida. Això no hauria d’espantar un pobre recull de contes que vivia a la lleixa d’una llibreria des de fa dos anys, però passar aquest tràngol per cinquena vegada li ha fet perdre la fe.






Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

divendres, 20 d’agost de 2010

PROU! (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)


Si pronunciéssim la paraula exacta en el moment precís res no se’ns podria resistir, res ni ningú restaria indiferent. Seria tan immensa la força del fet que encara que la xiuxiuegéssim esclataria com un crit, com l’explosió d’una nova, com el plor d’un déu acabat de néixer.


Això devia pensar el meu veí quan després de molts dies en silenci —un mutisme estrany i voluntari— una matinada, sol a la seva habitació, va pronunciar la paraula exacta per aquell moment precís: PROU! Aquest mot escàs, aquesta única síl·laba retrunyí per les parets de la cambra, s’escolà per les portes i les finestres, zigzaguejà entre els mobles, dringà pels vidres, vibrà per les baranes i abastà tot l’edifici, enfilant-se al final cap al cel fins arribar al terrat i allà, a la llum incerta de l’alba, envolà un estol d’espantats coloms encara somnolents.

Després, en l’aclaparador silenci sobrevingut, un espetec: curt, sec, concret. Un tret que li escampà el cervell i li esbarrià els records per tots el racons de l’habitació.



Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. Aquest setembre del 2010 sortirà publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

dimarts, 17 d’agost de 2010

ADDICCIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Els símptomes comencen sempre de bon matí: un pessigolleig al ventre, acompanyat de marejos i d’una sensació de buidor. En dies així arribo a la feina cargolant-me de dolor, i és un miracle que pugui atendre algú sense defallir. Però els anys m’han ensenyat a controlar els tremolors i a mantenir una aparença serena: mentre enceto una conversa tranquil·litzadora amb el pacient, busco la vena més adient per la punció, l’acaricio, l’amanyago fins que la sento bategar sota els meus guants de làtex, la ressegueixo amb delectança i imagino el corrent sanguini fluint per aquells rierols escarlates. Faig penetrar l’agulla amb delicadesa i llavors arriba el moment exquisit en que la xeringa, amb parsimònia, va xuclant el líquid anhelat. Pocs s’estranyen que els n’extregui un tub de més (“i aquest, de propina”, comento, si estic de bon humor). Només quan marxen –prement-se un cotó fluix contra el braç, com si se’ls hagués d’escapar la vida– em prenc la dosi. La tebior em guanya l’esòfag, omplint-me cada racó de l’organisme, s’aturen els espasmes i revisc, respiro alleujat, i amb un mocador de paper m’eixugo els llavis tacats de vermell.


Avui, però, he arribat a l’ambulatori desencaixat. Una abstinència, forçada per les vacances de Nadal, m’estava consumint: arrossegava dies de turment i nits d’insomni. “¿Es troba bé?”, m’ha preguntat la dona rabassuda que ja m’esperava amb una màniga alçada. Tenia un d’aquells braços tous, embotits de greix. Les venes s’amagaven juganeres entre els plecs, i he hagut de punxar-la fins a tres vegades, sense encert. “¿Es pot saber què fa?”, ha protestat quan em disposava a provar-ho de nou. Jo suava, angoixat, l’ansietat em tenallava. Quan s’ha aixecat, indignada, li he clavat la xeringa a la papada. Mentre es desplomava m’hi he amorrat: el raig de sang m’ha colpejat el paladar com un sortidor i he begut a galet, assedegat, llargues glopades de vida.

En acabar, reprimint un rot inoportú, he pressionat el foradet amb el preceptiu cotó fluix.

Microrelat guanyador del 3er Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2009)

dissabte, 14 d’agost de 2010

ELS ANYS MALMESOS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)



La humitat de les parets fa que el guix caigui i, a trossos, deixa veure uns totxos oblidats des de fa tant de temps, que han perdut l’interès pel món que els restava. El marc de la finestra necessita una mà de pintura, i l’aigua de pluja que ha entrat tots aquests anys, com un lladre, hi ha deixat cicatrius. Els vidres estan bruts i vells, plens de teranyines del temps, i per l’únic que està trencat es veuen teulades veïnes, uns quants nius d’orenetes i roba eixugant-se als terrats.

Una noia estén la bugada de llençols amb moviments apamats per la repetició. Duu un parell de pinces a la boca i, quan s’inclina, deixa endevinar uns pits tremolosos. La nuesa dels muscles es banya temptadora sota el sol, i ell recorda, llàgrima avall, els anys malmesos.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és un especialista en relats breus, recollits a “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008) i “Una sortida digna” (2009) a més de nombroses participacions en reculls col.lectius. L’any 2009 ha publicat el recull de poemes “A la barana dels teus dits”. També és coneguda la seva activitat com a blocaire des de "Tens un racó dalt del món" http://jmtibau.blogspot.com/, que va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009). Des de març de 2010 presenta un programa de televisió literari al Canal 21 de les Terres de l'Ebre. A principis de 2011 publicarà amb Cossetània el seu cinquè recull de contes, “I un cop de vent els despentina”, on es trobarà inclòs aquest relat.

dimecres, 11 d’agost de 2010

DIUMENGE A LA TARDA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)


Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de JV Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

Microconte guanyador del "II Premi de Microcontes Font de Santa Caterina", de Montornés del Vallès (2007)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.

diumenge, 8 d’agost de 2010

PREMATUR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Que jo no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització però, en circumstàncies luctuoses, aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.
Microrelat guanyador del Primer Premi del "Concurs de Microrelats Poe de Cardedeu 2009"

QUÈ HI HA AL POT PETIT?

El microrelat és un gènere literari apassionant. En els últims anys ha viscut una revifalla, especialment en castellà: alguns dels escriptors més destacats d’Espanya i de l’Amèrica llatina s’hi han abocat amb entusiasme, i fins i tot hi ha editorials que publiquen reculls i antologies de microrelats. A Catalunya podem presumir de “clàssics” il·lustres que van conrear el gènere amb una certa assiduïtat (Pere Calders, Joan Perucho, Francesc Trabal, Llorenç Villalonga), i darrerament han aparegut un munt d’autors joves que s’han vist temptats pel repte de la brevetat.



Els experts no es posen d’acord sobre les dimensions d’un microrelat i, com que ningú no n’ha establert els límits, tant podem parlar de textos d’una línia com de trenta, contes de cent o tres-centes paraules, d’una, dues o tres pàgines. Sí que s’ha convingut en la necessitat que un microrelat expliqui una història: no pot limitar-se a ser una reflexió, un aforisme o una frase enginyosa, cal que hi passi alguna cosa. I l’autor ha de saber concentrar la narració en poques paraules, ser destre en l’ús de l’el·lipsi, saber trobar el mot juste, aspirar a la concisió extrema, tal com feia Anton Webern en les seves composicions o, al nostre país, Frederic Mompou (dos compositors d’estètiques molt allunyades que compartien, però, una fita: assolir la màxima expressivitat amb els mínims mitjans).

A “La bona confitura” hi podreu trobar microrelats de nova fornada d’autors catalans que posaran de manifest la vitalitat del gènere a Catalunya. Encara que, si hem de fer cas al refranyer, la nostra llengua ja fa temps que estima la brevetat, la petitesa, l’essència: sempre hem sabut què hi ha al pot petit!