QUÈ HI HA AL POT PETIT?

El microrelat és un gènere literari apassionant. En els últims anys ha viscut una revifalla, especialment en castellà: alguns dels escriptors més destacats d’Espanya i de l’Amèrica llatina s’hi han abocat amb entusiasme, i fins i tot hi ha editorials que publiquen reculls i antologies de microrelats. A Catalunya podem presumir de “clàssics” il·lustres que van conrear el gènere amb una certa assiduïtat (Pere Calders, Joan Perucho, Francesc Trabal, Llorenç Villalonga), i darrerament han aparegut un munt d’autors joves que s’han vist temptats pel repte de la brevetat.

Els experts no es posen d’acord sobre les dimensions d’un microrelat i, com que ningú no n’ha establert els límits, tant podem parlar de textos d’una línia com de trenta, contes de cent o tres-centes paraules, d’una, dues o tres pàgines. Sí que s’ha convingut en la necessitat que un microrelat expliqui una història: no pot limitar-se a ser una reflexió, un aforisme o una frase enginyosa, cal que hi passi alguna cosa. I l’autor ha de saber concentrar la narració en poques paraules, ser destre en l’ús de l’el·lipsi, saber trobar el mot juste, aspirar a la concisió extrema, tal com feia Anton Webern en les seves composicions o, al nostre país, Frederic Mompou (dos compositors d’estètiques molt allunyades que compartien, però, una fita: assolir la màxima expressivitat amb els mínims mitjans).

A “La bona confitura” hi podreu trobar microrelats de nova fornada d’autors catalans que posaran de manifest la vitalitat del gènere a Catalunya. Encara que, si hem de fer cas al refranyer, la nostra llengua ja fa temps que estima la brevetat, la petitesa, l’essència: sempre hem sabut què hi ha al pot petit!