PREMATUR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Que jo no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització però, en circumstàncies luctuoses, aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.
Microrelat guanyador del Primer Premi del "Concurs de Microrelats Poe de Cardedeu 2009"