LA POSTERITAT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

En veure al fotògraf, van afanyar-se. “Una foto per a la posteritat, senyores!”, devia cridar. La dona gran avançava amb pas ferm –pel vol de l’abric i la llarga gambada deduïm que caminava a una velocitat impròpia d’un passeig– i no es va dignar a contestar. Aferrada al seu braç i maldant per seguir la marxa accelerada, la jove, somrient amb timidesa, va atrevir-se a girar el cap i mirar de reüll, un gest precís que la va immobilitzar per sempre, com una estàtua de sal –la cama esquerra eternament flexionada, el cos en un estrany escorç–, fugint de l’assetjament de la càmera. I així, paralitzades, suspeses en el temps, han viatjat fins aquí. Del fotògraf no en sabem res.