DETERIORAMENT GENERAL DE LA REALITAT (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

Aquest matí he trobat grans esquerdes i taques d’humitat en el sostre i en les parets del corredor. Primer he fet intenció de vestir-me i anar a avisar el veí de dalt, però mirant-ho millor he comprès que no era simplement humitat, sinó algun tipus de malaltia degenerativa dels materials, que els dilatava i els deformava per dins fins rompre’ls. Unes passes més enllà he constatat que el procés afectava també la fusta de les portes. Llavors, la meva dona, que em sentia caminar per casa, s’ha llevat i hem descobert junts, aterrits davant del mirall del bany, que una pel·lícula grisa, un vague embrutiment, se’ns escampava per la cara i les mans. Als nens, era espantós, els passava el mateix. Hem provat de rentar-nos, però l’aigua sortia tèrbola de l’aixeta i no netejava.

Han informat per la ràdio que es tracta d’un brusc deteriorament general de la realitat i que ja s’han pres les mesures adequades al cas. Però la meva dona i jo pensem que ho diuen per tranquil·litzar-nos: segur que deuen estar tots tan desconcertats com nosaltres. Val més que ens hi resignem. Ens hem assegut en el sofà del menjador, sense saber què fer, només esperar que passi alguna cosa.

Microrelat inclòs al llibre La vida canina (Bròsquil, 2005). Llibre disponible a:

https://www.smashwords.com/books/view/626291

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont, Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft & cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

URGÈNCIES (Un microrelat de David Valle)

Quan vaig arribar a l'ambulatori, vaig constatar que no havia escollit un bon dia per trencar-me el cap. De la porta d'entrada, penjava un paper que anunciava que, per culpa de les retallades derivades de la crisi, s'havia suprimit el servei d'urgències i ambulàncies del poble.

Vaig tornar al cotxe renegant, inspeccionant pel mirall interior la meva testa sanguinolenta i esberlada per la meitat. Em vaig tapar amb els cabells l'anguniosa blancor del crani; vaig engegar el cotxe i vaig conduir més de mitja hora fins a l'hospital de la capital.

«Ho sento molt, però haurà d'esperar. Hi ha casos més urgents que el seu», m'indicà una infermera acompanyant-me a una sala d'espera repleta de gent. No vaig protestar quan vaig veure entrar a la consulta: a una dona amb un ganivet clavat al pit, a un home que duia el seu cap sota el braç o a una embarassada de quintigèmins. «Si ha aguantat pacientment un home sense cap, com no haig de fer-ho jo que tan sols el tinc trencat?», em vaig preguntar. Fou una llàstima, que després d'esperar cinc hores, morís quan la infermera em cridava per entrar a la consulta.

David Valle García. Nascut a Blanes (1977) i resident a Maçanet de la Selva. És Llicenciat en Geologia. Ha guanyat diversos premis literaris com l'Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac, el de Narrativa Curta de Santa Coloma de Farners o en dues ocasions el de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, entre d'altres. És autor del llibre de relats Viure (Lulu, 2012). Enguany, ha publicat la seva primera novel·la: Sota el signe de la lluna jueva (TerraIgnota, 2018), ambientada a la ciutat de Girona.

RESPOSTA (Un microrelat de Fredric Brown)

Cerimoniosament, Dwan Ev va soldar l'última connexió amb or. L'observaven els objectius d'una dotzena de càmeres de televisió  i el sub-èter va transmetre a tot l'univers una dotzena d'imatges d'allò que estava fent.

Es va redreçar i va assentir amb el cap a Dwar Reyn, després va acostar-se a l'interruptor que completaria el contacte. L'interruptor que connectaria els ordinadors de tots els planetes poblats de l'univers —noranta-cinc bilions de planetes— amb una supercalculadora, una màquina cibernètica capaç de combinar tot el coneixement de les galàxies.

Dwar Reyn va parlar breument als trilions que el veien i l'escoltaven. Després d'un moment de silenci va dir: «Ara, Dwar Ev».

Dwar Ev va prémer l'interruptor. Va haver-hi un brunzit vigorós, una onada de força que venia dels noranta-sis bilions de planetes. Els llums del tauler gegantí van pampalluguejar i després es van anar apagant.

Dwar Ev va fer una passa enrere i va aspirar amb força. «L'honor de fer la primera pregunta és teu, Dwar Reyn».

«Gràcies», va dir Dwar Reyn. «Serà una pregunta que cap màquina cibernètica no ha estat capaç de respondre».

Va adreçar-se a la màquina. «Hi ha un Déu?».

La veu poderosa va respondre sense dubtar-ho, sense haver d'accionar cap relé.

«Sí, ara hi ha un Déu».

El rostre de Dwar Ev va reflectir una por sobtada. Va engrapar l'interruptor. Un llampec sorgit del cel clar va abatre'l i va fondre l'interruptor.

La traducció és de Jordi Masó.

Fredric Brown (1906-1972) va ser un escriptor nord-americà celebrat per les seves obres de ciència-ficció i misteri. També va ser un dels primers autors de short-short fiction també anomenada flash-fiction, precedents d'allò que ara considerem microrelats.

LA TOMBA DE L'ERMITA (Un microrelat d'A. Munné-Jordà)

Sabíem que si compràvem la torre tindríem aquella enutjosa servitud del manteniment de l'ermita i de tenir-la disponible certs dies l'any.

Sabíem que el sàtrapa falangista que s'havia fet construir il·legalment la torre adossada a l'ermita s'hi havia fet un pas de la casa a la capella, tot i que després la jerarquia eclesiàstica li havia fet tapiar-lo.

Sabíem que dins l'ermita hi havia la tomba de la nena.

Sabíem que la nena jugava dins el clot i per això dins la fossa hi havia joguines de l'època, que encara de vegades s'activaven soles.

Sabíem que la nena no havia mort de mort natural.

Sabíem que la nena potser ni havia mort, i potser feia setanta anys que jugava sota la llosa.

Sabíem que no era prudent baixar a l'ermita de nit, quan aquella mena de vell ermità encaputxat obria la porta de pedra que comunicava la capella amb la torre.

Si sabíem tot això, per què hi vam anar i vam alçar la llosa aquella nit?

Microrelat inclòs al llibre A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és autor de més d'una quinzena de novel·les i llibres de narrativa. Els últims llibres que ha publicat són Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) i A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

ILLA (Un microrelat de Júlia Bacardit)

Els gats saben on cau el paradís. Fan vida en terres empedrats i festegen en teulades tranquil·les. Sempre entre el gric gric dels grills i a l’ombra de buguenvíl·lies, allà on l’humà hi és però es comporta bé i no molesta gaire. Les aigües són tèbies al mar d’Icària, hi ha punts on gairebé entren en ebullició. Damunt la superfície de les roques submergides s’hi veuen petites bombolles d’aire, com les de les olles damunt dels fogons encesos. Pedres cobertes de verdet estan col·locades en bona disposició perquè els humans s’hi estirin i no vulguin desvetllar-se mai. Però és una mentida: menys de mitja hora de remull cura els ossos i la sang, però més de mitja hora al dia és nociva perquè la radioactivitat afecta els òrgans. Una trampa més de la naturalesa.

Parets blanques i llums de fanal. Les figueres són les reines silvestres de l’illa i la flaire dels seus fruits es concentra en alguns trams estrets d’escales. Els camins que recorren la costa són pedregosos, les motos trontollen damunt la sorra i el desordre calcari, i ho fan ara igual que ho feien fa quaranta anys, quan en Nico que ara en té més de seixanta portava la seva amiga de poble i de família a veure el seu marit, que vivia sol al far que hi ha a la punta Nord de l’illa. Cada diumenge al migdia Nico i amiga viatjaven fins al far, ell la deixava amb el marit i mentre marit i muller festejaven el Nico es banyava i feia tres hores de temps a la taverna. A les set picava la porta i ella ja l’esperava per tornar a Agios Kyrikós, asseguda amb la bossa damunt les cames. Un diumenge cada deu mesos, entre les tres i les set de la tarda, marit i muller feien una criatura nova. Fins a arribar a catorze.

Però a partir del setè fill ella ja no sentia l’anar i venir del seu home dins d’ella.

—La moto, Nico.

—Què?

—Para la moto.

Rec-rec-rec.

—Què puc fer per sentir-lo? Vull que baixis de la moto i que m’ensenyis a fer aquella posició que em vas dir l’altre dia.

Silenci eixordador, immensitat d’onades tranquil·les i de fons les illes Formni, sempre presents però difuminades per vuit milles. Un home jove i una dona que ho és menys, i el jove es posa a quatre grapes i pregunta: «Vols que t’ho ensenyi amb roba o sense?».

—Amb roba! Vaig a veure el meu marit i he d’arribar eixuta!

Aquesta dona dels catorze fills encara és viva i ha fet 117 anys. La longevitat és una de les peculiaritats de l’illa.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats.