TRADICIONS (Un microrelat de Carme Ballús)

En Miquel intervé a les tertúlies des del sofà de casa, sovint discuteix amb els polítics quan fan les seves declaracions, dona la seva opinió, crida, gesticula, reivindica: té el comandament interactiu posat en mode no-resposta i així es pot desfogar de gust. Ja ho feia el seu pare, això. I l’avi. Tradició familiar. El besavi xalava veient els partits del Barça a la televisió en blanc i negre, insultava l’àrbitre a crits... tot un espectacle. L’avi ja va gaudir de la televisió en colors i dels concursos per trobar nous talents del que fos. Sempre discutia les decisions dels jurats.      

El pare, seguint el costum, es feia un fart d’enviar whatsapps a la tele. I es preguntava:

—A veure quin dia em contesten, colla de carallots.

Com gaudiria, ara que això ja és possible, i de viva veu.

En Miquel, solitari empedreït, no té altra companyia que la pantalla. Però ell no vol problemes i sempre deixa el comandament en mode no-resposta, perquè li agrada mantenir la comunicació amb el plasma a l’estil antic, com tots els homes de la seva família. Sap que, si no, s’hauria de contenir, perquè hi ha unes normes i, sobretot, perquè ja sap que més d’un ha rebut una multa o ha anat a parar al calabós per manifestar les seves conviccions en contra del sistema amb massa vehemència.

Fins ahir vespre, que es va oblidar de prémer el botó adequat en el comandament i, el molt inconscient, es va posar a reivindicar la llibertat d’expressió real, no aquesta pantomima del nou sistema.

I de matinada han trucat, que la llei una hora assenyala.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

DESTRAL (Un microrelat de Damià Bardera)

Havien anat de colònies a fer l'indi. Es pintaren el rostre i plomaren gallines. Muntaren tendes en forma de triangle isòsceles i alçaren ben amunt destrals de guerra com si brindessin al sol d'estiu. Jugant jugant, un nen segà el coll d'un altre. El cos del nen decapitat féu dues passes endavant, una endarrere, i es desplomà sobre la gespa que envoltava la piscina.

Com aquell que recull una bossa d'escombraries, el nen amb el cap ben posat engrapà la closca del company per la cabellera i corregué a oferir-la als monitors. Immediatament es formaren dos equips i la feren servir per jugar al mocador.

Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa, 2014)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac", "contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

FI (Un microrelat de Fredric Brown)

El professor Jones havia estat treballant sobre la teoria del temps durant molts anys.

—I he trobat l'equació clau —va explicar un dia a la seva filla—. El temps és un camp. La màquina que he fabricat pot manipular, fins i tot invertir, aquest camp.

Mentre parlava va prémer un botó i va dir:

—Això hauria de fer que el temps anés cap enrere enrere cap anés temps el que fer de hauria això.

—Camp aquest, invertir tot i fins, manipular pot fabricat he que màquina la. Camp un és temps el —filla seva la a dia un explicar va—. Clau l'equació trobat he I.

Anys molts durant temps del teoria la sobre treballant estat havia Jones professor el.

La traducció és de Jordi Masó.

Fredric Brown (1906-1972) va ser un escriptor nord-americà celebrat per les seves obres de ciència-ficció i misteri. També va ser un dels primers autors de short-short fiction també anomenada flash-fiction, precedents d'allò que ara considerem microrelats.

COARTADA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Cada dia, després de la funció, quan ja ha endreçat els ninots, es queda escarxofat al sofà, mig endormiscat, desorientat, buit; o dempeus al bell mig del camerino, sense saber cap a on anar. És clar que tampoc no sabria com activar els membres per poder-se moure, perquè el pensament també se li ha paralitzat i no transmet cap instrucció. Qualsevol que el veiés, tan immòbil, callat i desvalgut, li costaria reconèixer al mateix artista que els ha fet riure durant una hora amb els diàlegs enginyosos que entaula amb els seus interlocutors de plàstic, paper maixé i fusta.

Per això sempre surt per la porta d'artistes del teatre amb un dels seus ninots als braços. No ho fa amb intencions publicitàries, ni per presumir de les seves reconegudes habilitats ventríloqües, sinó perquè necessita algú que guiï les seves passes, algú que li doni una veu, un sentit a la seva vida. Ja no pot dissociar-se dels seus personatges, en depèn del tot per poder viure. Ara el titella és ell.

Si més no, això va explicar quan el van enxampar en l'escena del crim. Llàstima que el tòpic del ventríloc posseït per les seves criatures ja no se'l cregui ningú. I menys encara un policia.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

EFECTES DE LA DESMEMÒRIA (Un microrelat de Joan Pinyol)

Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del primer bar que li va sortir al pas, va demanar que li servissin un nombre tan considerable de cerveses que, per uns moments, va perdre el món de vista. Quan el cambrer, en l’intent també de perdre’l de vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir del bar i, enmig d’una vorera que onejava estranyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li acomplien els propòsits més íntims.

Havia begut tant per poder oblidar que no recordava gens on vivia i va haver de vagar pels carrers fins a l’alba. Encara no ha tornat.

Microrelat inclòs a Glops (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013).