EL PRESTIGI DEL CONTESTADOR (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

A l’hora de sopar, m’ha telefonat una noia per si volia contestar una enquesta d’opinió sobre la vaga d’autobusos. Li he dit si ella cobrava per fer la feina de preguntar. La noia m’ha respost que: és clar que sí! Aleshores, l'he fet el següent advertiment: “Jo també. Ho sento molt, però sóc un professional de contestar preguntes i tinc un prestigi. La meva tarifa sense ser excessiva, és important. Domino la majoria de temes. Fins i tot, si paga bé, m’invento paraules i escric discursos a mida”.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà). 

EL VELL JAN (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

El quadre és de Vincent Van Gogh.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. 

IDENTITAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia... De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.

Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport... Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.

Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.

La il·lustració és "Missing Identity" d'Angelia Thompson.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

TALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia que el va conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: “avui trobaràs l’home de la teva vida”. La margarita desfullada confirmava el dictamen: “m’estima”. El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.

En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, on hi havia el bosc s’hi va construir una urbanització: allò hauria d’haver servit de presagi.

Microrelat guanyador del 3er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa (2012) dedicat a microrelats sobre l’amor. L'il·lustra  "Le Baiser" de P. Picasso (1969)

EXTERIOR (Un microrelat de M. Carme Martín)

La criatura surt del cau lentament. Els ulls, vermells i petits, parpellegen enlluernats. Els peus enormes caminen amb passes feixugues, els braços llargs pengen d’un cos rabassut. El cap massa gran està recobert d’una mena de filferros entercs, com tot el cos nu. Amb ell un núvol pudent s’escampa per la casa deserta. Ha estat la intuïció el que l’ha fet sortir a un món que mai no ha trepitjat. La criatura surt al carrer sota un sol radioactiu i contempla com d’altres edificis comencen a sortir més éssers en els que es reconeix com en un mirall. No està sol.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

L’AMAGATALL DE L’HORROR (Un microrelat de Mireia Rubio)

És negra nit quan surto de l’edifici. La deliberació del Jurat s’ha allargat molt. M’apresso per arribar al cotxe esgarrifada pel record de les imatges i els testimonis. L’horror s’amaga en les escletxes de la quotidianitat.

Les meves passes ressonen amb estrèpit en un carrer que no queda de pas; he aparcat en un infern d’ombres. Gairebé m’agafo el turmell tancant la porta. Però per fi trec l’aire. Voldria fer fora també la por. Aviat seré a casa. Arrenco. Tic-tic-tic... El calfred és inevitable; un pilot taronja m’avisa que algú no s’ha cordat el cinturó en el seient de darrere...

Microrelat guanyador del Primer Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

Mireia Rubio Molín (Igualada, 1972) Llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB, treballa com a periodista des de 1995, actualment a l‘emissora municipal Ràdio Nova. Ha estat redactora del diari Regió7 i del Diari d’Igualada. Ha treballat a la Fundació Cal Ble. És membre fundadora (1994) del moviment de cooperació Baula, Comitè Òscar Romero de Santa Margarida de Montbui i col·labora amb diferents entitats culturals i cíviques de l’Anoia. Forma part de l’Associació Escrividors, l'entitat que va impulsar, juntament amb la Biblioteca Central d’Igualada, la inauguració de  la Biblioteca de la Memòria (2001). En aquest col·lectiu dóna a conèixer els seus primers relats inèdits. L’any 2007 va publicar la seva primera novel·la, “El abrazo del náufrago”.

L’HOSTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Quan entres al restaurant, sents un pessigolleig a l’estómac. Tens gana, molta gana. Per matar el cuquet, demanes un entrecot. Te l’empasses amb una voracitat insòlita en tu i en demanes un altre. El cambrer arqueja les celles. Devores el segon entrecot amb quatre queixalades, però la gana no et passa: te’n podries cruspir deu i encara tindries un budell buit. “Avui sí que dóna gust veure’t menjar, Onofre”, comenta sorpresa la teva dona, habituada a anys de desídia davant de cada àpat. Per no semblar un golafre, t’estàs de repetir les postres.

Però quan arribes a casa, d’amagat t’aboques a la nevera i endrapes fruites, verdures, formatges, sis iogurts, una dotzena d’ous, un parell de bistecs crus, sagnants, i el llobarro que has comprat pel dinar de l’endemà (amb espines i tot). Sense adonar-te’n has buidat la nevera, però encara estàs famèlic!

Penses que si t’adorms potser et passarà aquest neguit. La teva dona ronca. T’estires al llit. Més que un formigueig, ara a l’estómac hi sents l’anar i venir d’una multitud inquieta. Et palpes la panxa: la tens boteruda i alguna cosa empeny per sortir. El bony s’obre pas a través de la bossa de l’estómac, traspassa dipòsits de greix i capes d’epidermis i, per fi, amb un esclat francament espectacular de sang, apareixo a la superfície. Has de reconèixer que he fet una entrada en escena ben contundent!

Abans de perdre el coneixement, em mires amb la cara desencaixada. Ara sí que t’ha passat la gana, Onofre. A mi, encara no.

Microrelat guanyador del VI Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2012). Il·lustra el microrelat un detall del cartell del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2012.

AMOR DE LLUNA PLENA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella. M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba. M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge. Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència

Quan ell pica la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres, i ressona un udol, avall la muntanya.

Il·lustració de Shoka, 1916.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

EL TRET DE GRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Letícia Armadans el rep amb un “passa rei” acompanyat d’un voleiar de vels de seda. Com sempre, l’habitació és a la penombra i put a encens. Quan es troba en un mal pas, l’inspector Grané visita Letícia Armadans. Ho fa d’amagat: si els col·legues l’enxampessin amb una mèdium, haurien qüestionat les seves llegendàries habilitats deductives. L’inspector Grané s’asseu davant la taula amb espelmes enceses: l’escenografia per a la sessió és a punt.

La dona demana el nom del difunt –Tomàs Llabrés–, tanca els ulls (les parpelles de color verd pistatxo fan joc amb el mocador del coll) i estira els braços endavant. L’inspector, que coneix bé el ritual, li agafa les mans (unes mans aspres, escardalenques, plenes d’ossos) i les estreny (l’esmalt fosc de les ungles fa joc amb la taula de caoba). “Tomàs Llabrés: manifesta’t!”, diu la dona. Silenci. “Tomàs Llabrés: ets aquí?”, repeteix, amb la cara tibada (el coloret lluent dels pòmuls fa joc amb les cortines carmesí). Res de res. La senyora Armadans, però, és tossuda: “Si ets aquí, digue’ns qui et va matar”. Silenci de nou. “Qui va matar-te?”. Ni rastre del Llabrés.

S’estan així una bona estona, ella convocant inútilment l’esperit de Tomàs Llabrés, l’inspector aferrat a les mans de la mèdium, ara desagradablement suades. Fins que ell perd la paciència: “Doncs què hi farem!”. S’aixeca i deixa un parell de bitllets damunt la taula. Més que contrariat, sembla alleujat

Però quan és al rebedor, una veu l’atura: “En Grané!”. La veu rogallosa omple l’habitació. “L’inspector Grané va pelar-me!”. L’inspector torna a entrar. L’Armadans té encara els ulls clucs i brama: “Grané, fill de puta! Quin gust follar-me la teva dona! I com me la mamava, la porca!”. Sorprèn el repertori d’obscenitats que brollen dels llavis de la dona (uns llavis escarlates que ara fan joc amb el rostre congestionat de l’inspector).

–Mort i tot, segueixes sent un talòs, sergent Llabrés –diu l’inspector. Desenfunda el revòlver i l’acosta al cap de Letícia Armadans.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el Concurs ARC a la Radio 2011-12, inclòs  al recull inèdit “Les mil i una”.

TEDI CREATIU (Un microrelat d’Eduard Márquez)

L’Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995)

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

DEFINICIÓ D’AMOR (Un microrelat d’Iván Teruel)

Fa ja dies que el cabell li cau com si es desfés. Així que finalment s’ha decidit. Quan arriba ell, ella l'està esperant davant del mirall amb a seva nova perruca T’agrada? Ell respon amb un somriure tendre i un apropament. Li treu la perruca amb delicadesa, agafa escuma d’afaitar de l’armari i l’estén pel seu cap. Pren una fulla i amb un amor inabastable recorre la pell rodona del crani. Quan acaba, li fa un petó a la calba i li diu: “Recorda, vida meva, que un dia vam prometre no tenir por als miralls”.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el I Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès. El quadre és "The bald girl", 2008, d'Oleg Radvan.

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, publicada l’any 2009.  Amb el seu estudi “El Perú escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas”, publicat l’any 2012, ha obtingut el Premi Rara Avis. És autor del bloc “La tijera de Lish”.

EL DIA DEL SENYOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Li agrada comprar el diari els caps de setmana, bàsicament perquè col·lecciona els dominicals. Es diu Domènec però tothom el coneix per Domingo. Les amigues de la seva germana que estudiaven a les Dominiques li deien Mingo. Quan va estudiar al seminari el cridaven Dominicus i quan en va sortir va muntar un prostíbul que es deia “Las Domingas”. Als clients importants que hi van el diumenge els aplica descompte ja que, com tothom sap, aquest és el dia del senyor.

La il·lustració és "Sunday Morning Newspaper" de Johanna Bohoy

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).